Arxiu d'etiquetes: Poesia

“Dies d’abelles i sabó” de Mireia Farriol vist per Mercè Voltas

La poeta, Mireia Farriol, acaba de publicar a Stonberg Editorial un bellíssim llibre de poemes: Dies d’abelles i sabó.  Avui volem compartir amb vosaltres les interessants reflexions que sobre la poesia de Dies d’abelles i sabó ha fet la també poeta Mercè Voltas, durant la presentació del nou llibre de la Mireia Farriol a la Llibreria La MemòriaPodeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

DIES D’ABELLES I SABO de MIREIA FARRIOL vist per MERCÈ VOLTAS:

Centraré els punts de mira que crec que determinen la poètica  d’aquest llibre.

He trobat en  Dies d’abelles i sabó molts instants mirats amb els ulls d’abans d’ahir, com diu Mireia Farriol en un vers. Mireia exposa en cada poema la dissecció gairebé anatòmica d’un passat quotidià que l’ha volgut marcar des de la infantesa i que, en moltes ocasions sabrem si l’ha marcat o només s’ha quedat en l’intent.

A  Girar full  comença dient: Penses en els anys de foscúria / que t’han fet tan poc respecte/ els que volies oblidar i estan encara / arrapats com teranyines a la vàlvula mitral .

Aquestes teranyines, aquests instants determinants del passat són evocats sovint  als primers versos en la major part dels poemes. Però cap al final del llibre, a  Present continu diu: Ja no tens esma per continuar pensant en els ulls del passat.

I, per mi, aquest vers és determinant perquè  comença a analitzar aquest passat des d’una mirada actual, com una anàlisi objectiva que s’ha configurat des de l’actitud adulta i a partir de múltiples filtres.

I potser per això llegim a Finestra:  La mirada riallera es perd en el passat,/ amagada rere una espelma/ que il·lumina el celler quan vas a buscar el vi / i només trobes el més ranci.

És la força de la natura i del coneixement que qüestiona els valors del record  i també qüestiona les creences. I aquesta nova mirada adulta, madura, més objectiva, més crítica, s’exposa com una diagnosi amb unes paraules unes imatges  que es desprenen dels seus coneixements,  des de la seva experiència vital i professional en el camp de la natura i les ciències.

I aquí arribem al segon punt que voldria remarcar perquè és el que fa singular com a poeta a Mireia Farriol.

La fan singular les presències que es desprenen de la seva actitud i experiència vocacional,  de la seva altra vocació -la ciència, la medicina- . Els elements materials i conceptuals d’aquest part de la seva vida i que ella ha interioritzat es fan presents en la configuració dels seus versos

Mireia mostra imatges i referències pròpies:  estilets, proteïnes, formol, el dolor àcid dels seus dits. Parla de la tarda coagulada, de l’òxid sorollós, del gust d’òxid a les dents, de la pinça d’acer brillant…. de la vàlvula mitral. En parla de forma harmònica entre imatges de natura i de vida quotidiana. Singular, sens dubte. Us convido a pescar tots aquests elements  sorpresius i significatius que surten amb intencions i formes  diverses a Dies d’Abelles i sabó.

Per mi aquesta és una característica important  de tota la poesia de Mireia Farriol  que ja vàrem valorar en la seva primera publicació Adaggio, Allegro ma non tropo, Lento també editada per Stonberg.

Manejar dins d’un poema els estris d’un laboratori, d’un quiròfan d’una sala de disseccions: fer present la fredor d’un cos mort i l’impacte que fa en el professional que el tracta, i treure de tot aquest món uns poemes vibrants  que diuen l’interior de la poeta és valorar i  manifestar la pròpia singularitat, reconèixer la pròpia veritat, és fer-li el lloc  que mereix en el continuum de la vida activa i creadora.

Pel que fa a la creació poètica li he sentit a dir a  Mireia: Davant del paper en blanc em cal una certa bogeria.

Mireia Farriol  en la seva creació poètica es reconeix plenament en la visió en perspectiva d’una realitats presents o del passat que sempre són presents. És el resultat d’estar a l’aguait i a l’escolta entre els fets, el pensament i la pròpia exigència moral que la porta al gest d’escriure a tot risc i que li comporta la certa bogeria de fer-ho com ella reconeix.

Els poemes de la Mireia Farrioli ara utilitzo un símil relacionat amb la salud perquè en aquest context s’escau, obeeixen evidentment al ritme de la pròpia respiració – inspirar la vida que toca viure o la que s’ha escollit,  inspirar-la lentament, escoltar-la reconèixer-la  itot seguit expirar-la en paraules: la seva veritat és motiu i font d’inspiració, de doble inspiració i tot seguit l’expira, la diu amb llibertat, sense condicionants de mètrica ni rima ni altra mesura que la del propi ritme.

Inspirar i expirar, compassadament. Escoltar el brunzit de l’aire.

Perquè ella defensa i jo amb ella el que també diu Montserrat Abellò, que el que fa vibrar un poema és que es seu nucli parteixi d’una veritat.

També comparteixo amb ella i interpreto que escriure des d’aquestes paràmetres és la bogeria de buscar-se i exposar-se un mateix de mode complet. No només triant paraules, imatges o temes escaients que puguin configurar un poema, sinó abocant  al paper en blanc i a tot risc, la natura completa – cos, pensament, experiència  i exigència humana – que rau en cadascú de nosaltres: buscar les paraules certes , rebutjar cànons,  redundàncies i convencions.

Entre molts d’altres voldria remarcar el darrer poema del llibre Fum: un final encertadíssim que ho resumeix tot i que a mi em diu:

tot el que expressat en poesia, la meva natura, les meves teranyines del record i el meu sentir actual, tot he aconseguit alliberar-ho en síntesi  mitjançant la paraula mesurada i autèntica. Tot el meu ho he convertit en un fum autònom, que s’autoprotegeix amb la seva forma poètica i ja no li podràs fer cap mal quan surti volant per la xemeneia.

Mercè Voltas

Anuncis

“Cada dilluns que es perd” de Jordi Roig vist per Tomàs Àrias

El poeta Jordi Roig acaba de publicar a Stonberg Editorial un nou i bell poemari: Cada dilluns que es perd. En motiu de l’aparició d’aquest nou llibre, molts poetes han celebrat i donat suport a Jordi Roig i al seu nou recull, entre ells Sivia Bel FransiM.Dolors MillatLali RiberaJaume Conesa o Ricard Mirabete -autor del magnífic pròleg amb que comença el llibre.  Avui però, volem compartir amb vosaltres les intel·ligents i interessants reflexions que sobre la poesia de Cada dilluns que es perd va fer el poeta Tomàs Arias durant la presentació del nou llibre d’en Jordi Roig. Podeudescarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

 

CADA DILLUNS QUE ES PERD de Jordi Roig (Ed. Stonberg, 2015) – Presentació a La Palma de Cervelló. Divendres, 4 de desembre de 2016.

Aquesta vegada, Jordi Roig, ha bastit una magnífica col·lecció de poemes al voltant de la vella idea del pas del temps i dels terribles efectes que aquest martell inaturable li causa a qui l’observa atentament.

Per tal de personificar-ne la seva intuïció, per provar d’explicar-nos-en la sensació, Jordi Roig farà servir els dilluns com a símbol de rutina, nostàlgia, obligació i etern recomençament. Una convenció, tanmateix, occidental i proletària.

Cada poema es planteja com un artefacte autònom, amb idees pròpies, de manera que, al final, el llibre esdevé una màquina complexa, formada per múltiples objectes encaixats en el seu mecanisme. El poemari, com la vida, no segueix una cronologia lineal i ordenada. Els fragments inconnexes se succeeixen per, al final, fer aparèixer l’argument en forma de sentiment. D’aquesta tècnica, T.S. Eliot en deia correlat objectiu i la va esmentar per demostrar que Hamletno és una obra tan perfecta i que, en canvi, Macbeth sí que ho és. «L’única manera d’expressar un sentiment en la creació artística», diu Eliot, «és a través d’un conjunt d’objectes i situacions, una sèrie d’esdeveniments que siguin la fórmula d’aquest sentiment concret, de manera que la unió d’aquesta cadena de fragments faci sorgir al final el sentiment. A través d’un correlat objectiu.» (T.S. Eliot, Un penjador massa feble).

Al final de l’obra (Acte V, escena 5), quan el seu escuder li du a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, aquest expressa un seguit d’idees que no fan referència directament al dolor de la pèrdua, però que, al final, il·lustren perfectament tota la desolació de la seva ànima. Diu: «(…) La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor que es pavoneja i consumeix el poc temps que està en escena, i que després ja no se’l sent mai més; (la vida) és un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res.»

Val a dir que la literatura i la poesia sempre menteixen, perquè no poden fer res més, perquè la poesia no és la vida i mai no ho serà. Algú va dir que: «La poesia traeix la vida, capturant-la en una trampa de paraules que la redueix d’escala i la posa a l’abast del lector.» Segurament, Jordi Roig no pretén mostrar la vida, sinó transformar-la i fins i tot crear-la mitjançant l’escriptura, donant sentit i forma a sensacions que, difícilment, aconseguirien existir en cap altre lloc que no fos un llibre. Ell mateix ens parla dels ingredients que ha fet servir, diu: «Casa, família, poesia, absència, mort, amor, temps.» La meva impressió, però, és que, més que ingredients,són escenaris. Entorns per on circula el protagonista, l’home, l’autor; mentre que el narrador d’aquesta història, el poeta, que no és exactament ell, s’ho mira tot des de fora i ens ho conta. Aquesta veu exterior pertany al protagonista, sí, són el mateix individu, però es situen en plànols diferents. El poeta esdevé el Flaneur, l’observador de la seva pròpia vida, com a El pintor de la vida moderna de Charles Baudelaire.

Els ingredients que apunta Jordi Roig, però, es transformaran al llarg del llibre. A vegades seran objectius i a vegades simbòlics, com ara la casa. Sabem que, en l’arquitectura simbolista, hi ha una tendència a representar l’ànima com una casa, dividida en pisos i cambres; i fins i tot hem adquirit hàbits de llenguatge que suggereixen això mateix. Diem, per exemple, que les forces obscures provenen de baix, del soterrani. Parlem de les baixes passions, de les clavegueres de l’ànima, o bé de les portes del cor o del palau de la memòria. El poema Runa (Encara les Paraules) de Joan Vinyoli n’és una bona mostra: «Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la / maó sobre maó fins a la mida / que veus, una paret de casa humil. / Fixa’t com es clivella, / com va esfondrant-se poc a poc amb sord, / feixuc estrèpit. / Però ja a terra tot, / amb mans obreres de paraula, / nit rere nit, / pacientment plego la runa / i novament edifico.»

Malgrat ser pessimista i, en ocasions, tràgic, l’aire de Cada dilluns que es perd és sobretot intel·ligent i sensible. Probablement, qui és capaç de percebre el món amb tot el seu absurd només pot ser pessimista. Com ho era el Bartleby de Melville, el Joseph K. de Kafka, o l’home del subsòl de Dostoievski. Un tipus de personalitat en conflicte permanent amb el món i amb ell mateix, que tendeix a l’aïllament i que només troba consol en la bellesa i en la sublimació de l’esperit. El Jordi Roig, però, no és exactament aquest home subterrani, perquè manifesta el desig i l’esperança de l’acceptació, reivindica el seu lloc al grup i es resisteix a l’isolament.

El primer poema formal del llibre, Evidències, conté tots aquests elements esmentats. És, d’alguna manera, una mostra d’allò que anirà apareixent, repetidament, al llarg de l’obra.

EVIDÈNCIES

La casa que he escollités la que hi ha al final

d’aquesta estona on ara em trobo.

«la casa» simbòlica de Vinyoli
Li conec bé la pluja i les finestres,les capes de pintura encara tendres

i el soroll de les bigues quan es cansen.

Imatge fantàstica, el soroll de les bigues… Un gran creador d’imatges. Ús de la sinestèsia.
Tinc un país, mosaic d’hores descalces.No hi ha cap sucursal

més enllà del precipici.

Només un punt, l’exactitud del fred.

El país, l’entorn de la casa. No hi ha res fora de la casa que sigui segur ni confortable.
Ja són les onze del matícom en els ulls de Hopper.

No he après res de la llum.

Edward Hopper, un perfecte home subterrani. Pinta éssers solitaris, avorrits, desorientats, a vegades en una creixent guerra interna, a vegades en la pau del seu aïllament. Però sense fer cap crítica de la situació, només constatant «la gran depressió» del moment.
D’acord, ho admeto,m’he tornat indefens.

Si la inseguretat vol espantar-me

no cal que s’hi escarrassi,

que ja compta amb la meva por.

Acceptació de la pròpia naturalesa subterrània.
No us he donat les gràciesper haver-me deixat patir entre hores.

Ni m’heu dit res quan m’heu vist estripar

les cendres de la fe.

Contemplo amb disciplina

aquell dibuix que interpreta l’oblit.

Només depenc de la vostra clemència.

Interpel·la el món, l’únic culpable del seu malestar, del seu aïllament, i ho fa amb ironia, amargura i resignació.
Indulteu-mei no ho diré a ningú. Sentència final. Fórmula utilitzada per Roig en molts poemes, a la manera shakespiriana, per tal d’aconseguir una sensació de finale contundent. En aquest cas, amb una mostra d’esperança i desesper alhora.

Un altre dels temes cabdals i més colpidors del llibre és el dolor, que apareix en el quart dilluns, el Dilluns de zero. El poeta ens diu al pròleg que «ell pretenia minimitzar els contratemps», fet que no sé si ha aconseguit, perquè com més s’ha esforçat a mostrar-se objectiu i a mantenir-se calmat per provar d’assimilar el dolor de la pèrdua, més despullat i descarnat percep el lector el sofriment del poeta. Aquesta és, sens dubte, una de les parts més impressionants del llibre.

Una llarga tradició de poesia elegíaca avala aquest Dilluns de Zero de Jordi Roig. Una llarga tradició de llibres inspirats en la pèrdua i en l’absència de l’ésser estimat: La Divina Comèdia de Dante, el Cançoner de Feliu Formosa, el poema Un vell de Kavafis,  les Elegies de Bierville de Carles Riba, o l’extraordinari sonet Desolació de Joan Alcover en són alguns exemples.

La missió de la poesia, al capdavall, no és donar testimoni dels fets. Els fets, malauradament, es viuen. L’experiència d’aquests fets ens provoca sentiments i la poesia, ara sí, és l’art de transformar aquests sentiments en imatges i expressions que capturin i fixin els instants irrepetibles.

(…) Tarde se aprende lo sencillo.
Tarde se encuentra la hermosura. No aquella de los ojos
mortales, la del mundo. No puedo hacer que lo entendáis.
Necesario sería que ahora estuvieseis aquí abajo
y que vieseis a vuestros hijos llegar entre las tumbas,
bajo la lluvia, y dejar su perfume y su presencia
en las tibias, alegres, inmortales
flores de plástico.

José Hierro, Mis hijos me traen flores de plástico

Segon l’escriptor uruguaià Carlos Reherman, la major distància possible entre la vida i la mort és un conte, o un poema. El poema, de fet, és una dilació, una manera d’entretenir el temps, per no haver de dir allò que és simple i evident. Perquè, en realitat, tot és simple, fins que intervé el poeta i ho omple de paraules. Què és Hamlet? És un boig que dubta de si existir o no existir, i decideix que no. Fi. Èdip rei? Hi ha una epidèmia. L’heroi busca un culpable, és ell. Fi. Madame Bovary? És un bon home que no sap pronunciar la erra, a conseqüència d’això la seva dona li posa les banyes. Fi. I Crim i càstig? Un tio mata una vella. Confessa. Fi. I Cada dilluns que es perd? Un paio que els dilluns, mentre pren cafè, escriu records del passat. Fi.

Tomàs Arias

Barcelona, 4 de desembre de 2015

Guillaume Apollinaire – Dia mundial de la poesia

Un poema de Cal·ligrames de Guillaume Apollinaire per celebrar el Dia mundial de la Poesia. Gaudiu de la descoberta.

Mandolina

Pilar Plaza – Día mundial de la poesía

Un poema del libro El hueso pensativo de Pilar Plaza para celebrar el Día mundial de la Poesía. Feliz descubrimiento. Muchas gracias, Pilar, por escribir poesia!!

EXCESO

Me sobran muchas cosas:
para empezar, sombreros,
sólo me queda una cabeza
y humillada.
Venía pensando en ello
todo el camino desde el parque
y ahora, con un abrigo de entretiempo
(¡qué derroche!) sobre los hombros
lo anoto en mi cuaderno.

Al tiempo, me doy cuenta
de que tengo demasiados cuadernos
cariacontecidos,
a medio inaugurar,
con las fauces abiertas,
me sobran unos cuantos,
y pulseras también,
basta una en cada muñeca
unidas por la grácil cadena,
que identifica mis peores momentos
consentidos.

Abro el armario, tengo
demasiados vestidos y un solo cuerpo, desmedrado,
y zapatos, tantos, tantos…
cuando vago descalza
por todos mis paisajes memorables.
También me sobran horas;
las que paso de cara a la pared,
si no me miras.

Hueso pensativo3

Pilar Plaza publicó su primer poemario en 1958 con el título Para tus manos flojas (Elegía). En 1964 ganó el premio Rosa de Plata de Moncada i Reixac de poesía social con el libro A modo de disculpa, publicado en la colección “De trigo y voz provisto”. Su último poemario publicado ha sido El hueso pensativo (Stonberg Editorial, 2014)

 

Jordi Roig – Dia mundial de la poesia

Jordi Roig, per commemorar el dia mundial de la poesia, ens ha regalat un bell poema inèdit del nou recull que està escrivint. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies, Jordi, per escriure poesia!!

CANVI D’HORARI

M’havia fet un embolic.

Fa un airet de color granat tempesta;
l’olor de la memòria.
El blau deu ser el color dels altres.

Enyoro aquells jerseis gruixuts
i aquelles abraçades de màniga llarga
a les fotografies de l’hivern del 80.
Passejo pel teu fred
sense la fe d’una bufanda.

Em bec l’essència que destil•len les boques.
Licor d’onades d’una mar desfeta.
M’ajec al sol, et miro despullada;
ets més lluny que els meus braços.
Em reconec al gruix del teu anell.

I ara, tot blanc,
desmesuradament més vell que el vespre,
arribo a una conclusió temporal:
encara he de pensar
on passaré tota la tarda.
I ja n’he fet més de cinquanta.

LA NOIA D'AIRE BLAU - Jordi RoigJordi Roig com a poeta, té publicats els següents llibres: Contraban de silenci, Viena Editorial, premi de poesia l’Espurna del Clot (2001); Intempèrie, Viena Editorial, premi Betúlia de poesia, Ciutat de Badalona (2004); El melic de les teranyines, Editorial Malhivern, premi de poesia de l’Òmnium Cultural del Vallès Oriental (2005); Sota el perímetre del vent, March Editor (2008), i Després del tacte, Editorial Perifèric, premi de poesia Manel Garcia Grau, Universitat Jaume I de Castelló (2010). Com a novel·lista ha publicat La noia d’aire blau, Stonberg editorial (2011) i Un segon després de Praga, Editorial Gregal (2014).

 

 

Mireia Farriol – Dia mundial de la poesia

Un poema de Mireia Farriol, del llibre  Adagio, allegro ma non troppo, lento, per celebrar el Dia mundial de la Poesia. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies, Mireia, per escriure poesia!!

COM UN POEMA

El primer llibre de dalt,
el de les tapes marró, és de poesia.
A la taula de la segona pàgina:
el bosc, el taüt, les flors…
A la pila del racó, un llibre de bioquímica,
(fa molt temps que no l’havia mirat):
els anticossos, els aminoàcids,
les IgA, IgM i IgG,
la glicina sembla més una flor que un àcid orgànic.
La informació s’amuntega en els llibres desats a la biblioteca.
Capítols i poemes resten engalzats
pel mateix oratge vital:
les flors, el bosc, el taüt.

Adagio2

Mireia Farriol ha publicat els poemaris: Adagio, allegro ma non troppo, lento, Stonberg Editorial (2013) i Hágase según arte, Ediciones Carena-Acidalia (2015)

 

 

F. Xavier Simarro – Dia mundial de la poesia

Un poema del recull Parèntesi de F. Xavier Simarro per celebrar el Dia mundial de la Poesia. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies, Xavier, per escriure poesia!!

Sense títol

De vegades, cal un mort per abraçar la vida.
Cal una mà absent
per recordar el sabor del tacte.
Abracem l’absent amb la coartada del no risc.
Els vius exhalen una olor real
però tendim al perfum de l’engany.

 

PassatgerParèntesi 2F. Xavier Simarro, entre els seus llibres de poemes figuren Poemes des de la vorera (Abadia Editors, 2005), La deriva del camí (Editorial Òmicron, 2008), La roda de l’afilador (Setzevents Editorial, 2010), Tocat pel temps (Setzevents Editorial, 2012), Passatger (Stonberg Editorial, 2014) i Parèntesi (Stonberg Editorial, 2015). Com a prosista ha participat en el llibre Paper de vidre. Una nova polida (Labreu Edicions, 2013) i en el volum d’Aut@rs de Cornellà, Ovnipresentes (Ediciones Dédalo, 2013),  a les antologies La Catalana de lletres 2003, 2005 (Cossetània Edicions) i al volum Erotisme som tu i jo (Emboscall Edicions, 2007). Així mateix, ha publicat a Paper de vidre (Labreu Edicions, 2005) i a Poesia 2006 (La Busca Edicions, 2006), Premi Penya Joan Santamaria.

%d bloggers like this: