Arxiu d'etiquetes: novel·la negra

“Condemnats” de Ricard Pérez Fuster vist per Jordi Castelló

La primera novel·la de Ricard Fuster es pot inscriure dins de l’anomenat terror psicològic. Perquè un psicòleg i assessor financer ha triat aquest subgènere de la ficció terrorífica com a base de la seva novel·la no ho sé, però segurament té prou material.

Es considera Edgard Allan Poe l’autor pioner d’aquesta modalitat que mitjançant relats com El gat negre, o El dimoni de la perversitat van deixar obsoleta la tradicional novel·la gòtica.

En aquest tipus d’obra, l’autor busca la subtilesa de l’efecte més que no pas el simple ensurt. Busca més suggerir, encara que parli o descrigui fets terribles, més que no pas tirar de sang i fetge. El propòsit final és sens dubte que la por, l’angoixa, acabi afectant directament l’emotivitat del lector qui, sucumbirà als patiments o les vivències extremes dels personatges.

Més que la sang, doncs, l’element fonamental del terror psicològic és l’ombra, són les tenebres. A Condemnats tot comença en una casa, en una família tradicional, amb problemes domèstics, on sense que sapiguem perquè, hi entra el mal.

Després el suspens, la sorpresa, els llums tènues, els sorolls desconeguts, les olors imprecises… són les armes en mans de l’escriptor perquè el lector s’estremeixi davant l’exposició dels protagonistes a pors i vulnerabilitats comunes i universals, centrades principalment en les parts més fosques de la psique humana i que la majoria de les persones reprimim o neguem.

En Ricard va més enllà i, de vegades, aconsegueix fer-nos remoure de la butaca amb coses banals que ens resulten incòmodes, com per exemple les terrorífiques pàgines en blanc on només hi ha escrita una sola línia i, com que se’ns escapa el significat, ens neguiteja. Per exemple a la pàgina 36 de cop i volta i diu: en Freddy va obrir la motxilla i va agafar les ulleres de sol

Totes aquestes pors  generalment s’esvaeixen amb l’arribada d’un nou dia. La claror del sol aireja els nostres temors. Però ¿i si resulta que el mal, el mal pel mal, el mal absolut, el que no té pietat i és intel·ligent, ràpid, sagaç i sobretot fred s’instal·lés a casa nostre? Que passaria? Què passaria amb les nostres petites pors quotidianes? Què passaria amb els problemes domèstics? Potser la claror del sol ja no seria suficient per vèncer les nostres pors i com diu en Ricard seríem “titelles, simplement titelles”. Com potser ho van ser les víctimes que van quedar a mercè del temible Hannibal Lecter del Silenci dels anyells, la peli protagonitzada per Jodie Foster i Anthony Hopkins.

Bé, ja veieu per on va la novel·la. A mi de Condemnats m’agrada tot. M’agrada el fet que no hi ha un únic narrador, de fet cada personatge parla per a si mateix, fins i tot el mateix narrador. M’agrada com va introduint l’angoixa a la novel·la o dit d’una altra manera com ens va introduint l’angoixa a nosaltres mateixos, m’agrada la síntesi de recursos que practica, m’agrada el ritme, m’agrada el desenllaç, m’agrada la maduresa inesperada que en Ricard ha mostrat com a autor en escriure Condemnats.  En definitiva estic convençut que no només en sereu uns grans lectors sinó que en sereu uns grans prescriptors, no fos cas que, irat, en Freddy obri la motxilla i agafi les ulleres de sol.

UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED

Una de les peculiaritats de la valenta editorial Stonberg és que són amants dels pròlegs. La novel·la és un gènere en el qual no sovintegen, però ells, sempre que poden, li incorporen. Quan em van publicar El gat de Shcrödinger (2012), vaig recórrer a un amic perquè me l’escrivís, i el Karma ha volgut que avui sigui jo qui prologui la novel·la de la Cristina. El cert és que llegir el manuscrit i escriure aquestes línies ha sigut un plaer inesperat. Prometo ser breu perquè l’obra és trepidant, i el que cal fer no és parlar d’ella, sinó gaudir-la des del primer moment.

Costa Bratva és un digne exemple d’aquesta nova fornada de novel·la negra feta en català i que transcorre a Catalunya. Fora complexes. El títol és un encert, i destil·la l’essència de l’obra. Una novel·la que fuig dels estereotips del gènere negre clàssic, gastadíssims, i explora nous camins i arguments. La màfia russa i l’esclavitud sexual són el rerefons d’aquesta obra, uns antagonistes terrorífics i memorables, d’un realisme esgarrifós, potser per la intuïció que hi ha molta realitat en aquest llibre. El prologuista en més d’una ocasió s’ha sorprès a si mateix arrufant el nas davant dels excessos dels mafiosos russos i dels seus clients. Les escenes crues es descriuen amb el realisme necessari, i l’autora no estalvia detalls, per desagradables que siguin. Al cap i a la fi, si un llibre no et remou d‘una manera o altra, no val la pena llegir-lo.

Malagelada flirteja amb la novel·la enigma, una subcategoria de la novel·la negra centrada en la resolució d’una incògnita, sense establir-s’hi totalment, i opta per una obra gairebé coral, on en alguns moments la investigació perd importància a favor de les relacions entre els personatges. Alguns dels que hi pul·lulen són de traca. Aquest és un pròleg spoilers free, però pareu atenció als motoristes adolescents, a la seva amiga també adolescent i a l’evolució de tots tres als llargs dels anys. I sense oblidar l’escultora, que aviat els eclipsa a tots. El pes de la novel·la recau en els personatges femenins, alguns dels quals tenen un grau de llibertat que fins ara, a la literatura clàssica, es reservava als homes. És una mica trist que encara ens n’hàgim de sorprendre, però de moment donem la benvinguda a les novel·les autènticament feministes, en tant que les dones resolen els problemes sense la supervisió paternal d’un home. A l’obra que ens ocupa, això passa amb tota naturalitat i fluïdesa, com hauria de ser sempre.

Malagelada es preocupa més de lligar bé la història que no pas de fer malabarismes amb el llenguatge, però al llarg de la novel·la trobareu expressions i paraules d’un català pristí, unes estructures que cada vegada se senten menys, i que és bo que els escriptors les incorporin a les seves obres, sobretot si ho fan amb tanta naturalitat com l’autora. L’argument, molt eficaç, conté diverses trames que s’entrellacen i que al final es resolen de manera satisfactòria en un parell de girs magistrals que canvien la perspectiva de la novel·la i que fan replantejar-la des del primer moment. Costa Bratva és, per sobre de tot, una història sobre la venjança, i sobre com el seu ajornament no la fa menys terrible, sinó tot el contrari. Allò del plat que se serveix fred. Però també és una novel·la de denúncia, de creixement personal i, per descomptat, una història d’amor. No hi ha literatura sense història d’amor.

Celebrem, doncs, aquesta obra de Cristina Malagelada. Un llibre valent, àgil i atrevit, i que descriu uns fets incòmodes que el lector s’estimarà més que siguin fruit de la imaginació de l’autora. Una novel·la amb escenes escabroses, però també amb costumisme rural, i amb notes d’humor, que fan el plat més aromàtic i li treuen aspror. Un llibre protagonitzat per dones valentes i decidides en un món que tradicionalment ha sigut masculí, i que han après a fer el que els hi doni la gana sense haver de demanar permís.

Jordi Dausà Mascort