Arxiu d'etiquetes: novel·la en català

UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED

Una de les peculiaritats de la valenta editorial Stonberg és que són amants dels pròlegs. La novel·la és un gènere en el qual no sovintegen, però ells, sempre que poden, li incorporen. Quan em van publicar El gat de Shcrödinger (2012), vaig recórrer a un amic perquè me l’escrivís, i el Karma ha volgut que avui sigui jo qui prologui la novel·la de la Cristina. El cert és que llegir el manuscrit i escriure aquestes línies ha sigut un plaer inesperat. Prometo ser breu perquè l’obra és trepidant, i el que cal fer no és parlar d’ella, sinó gaudir-la des del primer moment.

Costa Bratva és un digne exemple d’aquesta nova fornada de novel·la negra feta en català i que transcorre a Catalunya. Fora complexes. El títol és un encert, i destil·la l’essència de l’obra. Una novel·la que fuig dels estereotips del gènere negre clàssic, gastadíssims, i explora nous camins i arguments. La màfia russa i l’esclavitud sexual són el rerefons d’aquesta obra, uns antagonistes terrorífics i memorables, d’un realisme esgarrifós, potser per la intuïció que hi ha molta realitat en aquest llibre. El prologuista en més d’una ocasió s’ha sorprès a si mateix arrufant el nas davant dels excessos dels mafiosos russos i dels seus clients. Les escenes crues es descriuen amb el realisme necessari, i l’autora no estalvia detalls, per desagradables que siguin. Al cap i a la fi, si un llibre no et remou d‘una manera o altra, no val la pena llegir-lo.

Malagelada flirteja amb la novel·la enigma, una subcategoria de la novel·la negra centrada en la resolució d’una incògnita, sense establir-s’hi totalment, i opta per una obra gairebé coral, on en alguns moments la investigació perd importància a favor de les relacions entre els personatges. Alguns dels que hi pul·lulen són de traca. Aquest és un pròleg spoilers free, però pareu atenció als motoristes adolescents, a la seva amiga també adolescent i a l’evolució de tots tres als llargs dels anys. I sense oblidar l’escultora, que aviat els eclipsa a tots. El pes de la novel·la recau en els personatges femenins, alguns dels quals tenen un grau de llibertat que fins ara, a la literatura clàssica, es reservava als homes. És una mica trist que encara ens n’hàgim de sorprendre, però de moment donem la benvinguda a les novel·les autènticament feministes, en tant que les dones resolen els problemes sense la supervisió paternal d’un home. A l’obra que ens ocupa, això passa amb tota naturalitat i fluïdesa, com hauria de ser sempre.

Malagelada es preocupa més de lligar bé la història que no pas de fer malabarismes amb el llenguatge, però al llarg de la novel·la trobareu expressions i paraules d’un català pristí, unes estructures que cada vegada se senten menys, i que és bo que els escriptors les incorporin a les seves obres, sobretot si ho fan amb tanta naturalitat com l’autora. L’argument, molt eficaç, conté diverses trames que s’entrellacen i que al final es resolen de manera satisfactòria en un parell de girs magistrals que canvien la perspectiva de la novel·la i que fan replantejar-la des del primer moment. Costa Bratva és, per sobre de tot, una història sobre la venjança, i sobre com el seu ajornament no la fa menys terrible, sinó tot el contrari. Allò del plat que se serveix fred. Però també és una novel·la de denúncia, de creixement personal i, per descomptat, una història d’amor. No hi ha literatura sense història d’amor.

Celebrem, doncs, aquesta obra de Cristina Malagelada. Un llibre valent, àgil i atrevit, i que descriu uns fets incòmodes que el lector s’estimarà més que siguin fruit de la imaginació de l’autora. Una novel·la amb escenes escabroses, però també amb costumisme rural, i amb notes d’humor, que fan el plat més aromàtic i li treuen aspror. Un llibre protagonitzat per dones valentes i decidides en un món que tradicionalment ha sigut masculí, i que han après a fer el que els hi doni la gana sense haver de demanar permís.

Jordi Dausà Mascort

“Aigua Molla” de Josep Cuello, segons Dolors Millat

20150521_190605El passat 21/05/2015 vam presentar la novel·la de Josep Cuello, Aigua Molla a l’Ateneu Barcelonès gràcies a l’ajut inestimable de l’Escola d’EscripturaDolors Millat, escriptora, poeta i mestre d’escriptors,  va ser la ponent principal de l’acte. La seva glosa ens mostra la perfecció formal i literària d’aquesta novel·la.  Podeu llegir les seves paraules, clicant AQUÍ.

A la foto Dolors Millat i Josep Cuello el dia de la presentació a la sala Josep M. de Sagarra de l’ateneu Barcelonès.

“Aigua Molla” de Josep Cuello, segons Dolors Millat

20150521_190605El passat dijous 21/05/2015 vam presentar la novel·la de Josep Cuello, Aigua Molla a l’Ateneu Barcelonès gràcies a l’ajut inestimable de l’Escola d’Escriptura. Dolors Millat, escriptora, poeta i mestre d’escriptors,  va ser la ponent principal de l’acte. La seva glosa ens mostra la perfecció formal i literària d’aquesta novel·la.  Podeu llegir les seves paraules, clicant AQUÍ.

A la foto Dolors Millat i Josep Cuello el dia de la presentació a la sala Josep M. de Sagarra de l’ateneu Barcelonès.

 

 

Jordi Roig – Dia mundial de la poesia

Jordi Roig, per commemorar el dia mundial de la poesia, ens ha regalat un bell poema inèdit del nou recull que està escrivint. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies, Jordi, per escriure poesia!!

CANVI D’HORARI

M’havia fet un embolic.

Fa un airet de color granat tempesta;
l’olor de la memòria.
El blau deu ser el color dels altres.

Enyoro aquells jerseis gruixuts
i aquelles abraçades de màniga llarga
a les fotografies de l’hivern del 80.
Passejo pel teu fred
sense la fe d’una bufanda.

Em bec l’essència que destil•len les boques.
Licor d’onades d’una mar desfeta.
M’ajec al sol, et miro despullada;
ets més lluny que els meus braços.
Em reconec al gruix del teu anell.

I ara, tot blanc,
desmesuradament més vell que el vespre,
arribo a una conclusió temporal:
encara he de pensar
on passaré tota la tarda.
I ja n’he fet més de cinquanta.

LA NOIA D'AIRE BLAU - Jordi RoigJordi Roig com a poeta, té publicats els següents llibres: Contraban de silenci, Viena Editorial, premi de poesia l’Espurna del Clot (2001); Intempèrie, Viena Editorial, premi Betúlia de poesia, Ciutat de Badalona (2004); El melic de les teranyines, Editorial Malhivern, premi de poesia de l’Òmnium Cultural del Vallès Oriental (2005); Sota el perímetre del vent, March Editor (2008), i Després del tacte, Editorial Perifèric, premi de poesia Manel Garcia Grau, Universitat Jaume I de Castelló (2010). Com a novel·lista ha publicat La noia d’aire blau, Stonberg editorial (2011) i Un segon després de Praga, Editorial Gregal (2014).

 

 

Jordi Dausà presenta la novel·la de Joan Boher

10984217_10205752242706252_3044980087165624249_nAquest passat dimarts, 17/03, vam presentar a la Llibreria 22 de Girona la novel·la de Joan Boher, Obre’m la nevera i et diré qui ets.  El ponent principal va ser l’escriptor de Cassà de la Selva, Jordi Dausà, que recordà els temps de vida estudiantil, base de la divertida història de la novel·la d’en Joan Boher.

Us reproduïm la seva brillant intervenció per una novel·la també brillant.

OBRE’M LA NEVERA I ET DIRÉ QUI ETS  de Joan Boher

En Joan i jo ens vam conèixer fa molts anys. Ell compartia pis amb un amic meu. O amb varis, no n’estic segur. La veritat és que en aquella època era difícil saber exactament qui vivia i qui no vivia en un pis d’estudiants.

Coincidíem de tant en tant. Recordo alguna conversa pretensiosa sobre William Blake –molt de moda entre els penjats de l’època perquè deien que en Jim Morrisson el llegia- i, sobretot, les Xibeques i les cigarretes amanides. També recordo que un divendres al matí em van arrossegar a una xerrada sobre Shopenhauer i Nietzsche. El conferenciant, que crec que era una eminència vinguda de Salamanca o de Santiago, estava afònic i amb prou feines se’l sentia. Nosaltres teníem ressaca i estàvem morts de son. Ja us podeu imaginar quin panorama. I el més fort de tot és que vam anar-hi voluntàriament: era la setmana cultural i a aquella hora la majoria d’estudiants vegetaven a casa seva, o havien fotut el camp als seus pobles. No sé si en Joan i els seus companys de pis estaven interessats en l’escola alemanya de filosofia. Jo no. Jo només vaig anar-hi per veure si pescava alguna noia. Potser ells també. La gent com nosaltres teníem poques possibilitats amb les estudiants de Dret o d’Empresarials, i apuntàvem cap a les lletres. No cal dir que, com a mínim en el meu cas, fracassàvem sovint. És estrany com el temps embelleix els records: ara ens sembla que ens ho passàvem de puta mare, però potser aleshores no ens feia cap gràcia anar fent tombs pel món sense tenir res segur, ni tan sols un trist clau.

La novel·la que avui presentem explica tot això, o bé coses molt semblants. Tota literatura és autobiogràfica en més o menys mesura. Com a mínim la que m’agrada a mi. Diuen que Flauvert va dir: “Madame Bovary c’est moi”. No sé ben bé qui era la Madame aquesta, però imagino que l’escriptor devia posar molt d’ell mateix en el personatge. Quan llegim entrevistes a pesos pesants de la literatura tots diuen el mateix: t’hi has de deixar la pell i has de patir. Has de buidar-te per dins i donar la teva essència als personatges. No sé si en Joan ha viscut un infern escrivint aquesta novel·la. Diria que no, que s’ho ha passat tan bé com s’ho passarà el lector a l’hora de llegir-la. Però el que diuen els teòrics de les lletres és ben cert: es veu d’una hora lluny quan un escriptor parla d’un tema que no domina o d’un ambient que no ha viscut. Massa sovint en surten textos impostats i artificiosos, com els decorats de cartró pedra de les sèries de televisió japoneses dels anys noranta, les mateixes que vèiem els dissabtes al matí, amb aquelles ressaques tan horroroses. Això, deia, no us passarà quan llegiu Obre’m la nevera. És un text viu i, sobretot, vívid. És esbojarrat i alhora versemblant. És absurd i, per això mateix, realista.

Hem de reivindicar el tipus de literatura que fa en Joan i que a vegades es considera menor. S’ha de ser un pedant de primera per dir coses així. No hi ha literatura en majúscules, sinó llibres bons i llibres dolents. O, per establir una categoria diferent, llibres que et diverteixen i llibres que no. Al cap i a la fi, es tracta d’això. De riure una estona, cony.

Em van demanar que cités algun moment concret del llibre. No ho faré pas, perquè aquest és un llibre fet de moments hàbilment trenats. No és una sola història, sinó que són moltes històries.  En això fa pensar una mica en la novel·la Trainspotting. Us deia que no sabria quin triar perquè n’hi ha de molt bons: el pis de la tieta està tan ben descrit que et vénen esgarrifances només de pensar que has de passar-hi la nit. La dieta dels estudiants, a base de plats immenjables que no tenen cap gust concret, ni cap textura definida, i ni tan sols un color que puguis reconèixer, et fa preguntar de quin material tenies fet l’estómac en aquella època. L’olor de porro que sura per tota la novel·la et fa venir caparrassa, i et fa adonar que en Boher para atenció als detalls i sap crear bona ambientació. Té una manera de narrar més gràfica que no pas oral, tot i que el seu ofici de contacontes ajuda a arrodonir l’estil. L’escena de cal notari –el fals notari- és digne d’una comèdia francesa, i el recital poètic fracassat és dolorosament realista, i et fa passar una barreja de vergonya aliena i emprenyamenta molt inquietant. Els protagonistes són una colla d’arreplegats que tenen molt poc a veure amb la imatge d’estudiants sans i riallers que ens volien vendre aleshores. No crec que, a dia d’avui, cap d’ells fos un blogaire d’èxit, o un youtuber, o un tuitaire de renom. Sobrevivien per Girona –la ciutat té una presència important a la novel·la, però en el fons és intercanviable per una altra- i, més que seguir el no future punk, es protagonistes deixen encomanar pel desencís grunge.

Ens hem fet vells, amics i amigues. Ara mirem enrere i ens posem les mans al cap. Ens fem la mateixa pregunta que es fa l’autor: com vam ser capaços de sobreviure?

Potser sí que, en el fons, ens ho vam passar de puta mare. “Obre’m la nevera” ens ajudarà a deixar-nos envair per la melangia. Creieu-me, passareu una bona estona enyorant els mobles cutres, les litrones, la brutícia omnipresent i aquell caos total que era la vida d’estudiant a la universitat. I si no ho heu viscut, tampoc passa res. En casos així hem de recordar la frase d’en Joaquín Sabina: “No hay nostálgia peor/que añorar lo que nunca jamás, sucedió.” Gràcies.

Jordi Dausà Mascort

Girona – Llibreria 22, 17/03/2015

 

Estrenem Videoblog – Més enllà de la trama

Estrenem Videoblog: Més enllà de la trama – Tot el que vols saber sobre un llibre, explicat pel seu autor.

Avui: Joan Boher, autor d’Obre’m la nevera i et diré qui ets