Arxiu d'etiquetes: Condemnats

“Condemnats” de Ricard Pérez Fuster vist per Jordi Castelló

La primera novel·la de Ricard Fuster es pot inscriure dins de l’anomenat terror psicològic. Perquè un psicòleg i assessor financer ha triat aquest subgènere de la ficció terrorífica com a base de la seva novel·la no ho sé, però segurament té prou material.

Es considera Edgard Allan Poe l’autor pioner d’aquesta modalitat que mitjançant relats com El gat negre, o El dimoni de la perversitat van deixar obsoleta la tradicional novel·la gòtica.

En aquest tipus d’obra, l’autor busca la subtilesa de l’efecte més que no pas el simple ensurt. Busca més suggerir, encara que parli o descrigui fets terribles, més que no pas tirar de sang i fetge. El propòsit final és sens dubte que la por, l’angoixa, acabi afectant directament l’emotivitat del lector qui, sucumbirà als patiments o les vivències extremes dels personatges.

Més que la sang, doncs, l’element fonamental del terror psicològic és l’ombra, són les tenebres. A Condemnats tot comença en una casa, en una família tradicional, amb problemes domèstics, on sense que sapiguem perquè, hi entra el mal.

Després el suspens, la sorpresa, els llums tènues, els sorolls desconeguts, les olors imprecises… són les armes en mans de l’escriptor perquè el lector s’estremeixi davant l’exposició dels protagonistes a pors i vulnerabilitats comunes i universals, centrades principalment en les parts més fosques de la psique humana i que la majoria de les persones reprimim o neguem.

En Ricard va més enllà i, de vegades, aconsegueix fer-nos remoure de la butaca amb coses banals que ens resulten incòmodes, com per exemple les terrorífiques pàgines en blanc on només hi ha escrita una sola línia i, com que se’ns escapa el significat, ens neguiteja. Per exemple a la pàgina 36 de cop i volta i diu: en Freddy va obrir la motxilla i va agafar les ulleres de sol

Totes aquestes pors  generalment s’esvaeixen amb l’arribada d’un nou dia. La claror del sol aireja els nostres temors. Però ¿i si resulta que el mal, el mal pel mal, el mal absolut, el que no té pietat i és intel·ligent, ràpid, sagaç i sobretot fred s’instal·lés a casa nostre? Que passaria? Què passaria amb les nostres petites pors quotidianes? Què passaria amb els problemes domèstics? Potser la claror del sol ja no seria suficient per vèncer les nostres pors i com diu en Ricard seríem “titelles, simplement titelles”. Com potser ho van ser les víctimes que van quedar a mercè del temible Hannibal Lecter del Silenci dels anyells, la peli protagonitzada per Jodie Foster i Anthony Hopkins.

Bé, ja veieu per on va la novel·la. A mi de Condemnats m’agrada tot. M’agrada el fet que no hi ha un únic narrador, de fet cada personatge parla per a si mateix, fins i tot el mateix narrador. M’agrada com va introduint l’angoixa a la novel·la o dit d’una altra manera com ens va introduint l’angoixa a nosaltres mateixos, m’agrada la síntesi de recursos que practica, m’agrada el ritme, m’agrada el desenllaç, m’agrada la maduresa inesperada que en Ricard ha mostrat com a autor en escriure Condemnats.  En definitiva estic convençut que no només en sereu uns grans lectors sinó que en sereu uns grans prescriptors, no fos cas que, irat, en Freddy obri la motxilla i agafi les ulleres de sol.