Arxiu de la categoria: Uncategorized

On seran els autors de Stonberg per Sant Jordi

Si voleu saber on seran els autors de Stonberg Editorial per Sant Jordi, podeu consultar la informació adjunta. D’altra banda també us esperem a la nostra paradeta de Pg. de Gràcia 82.  Serà un plaer comptar amb la vostra presència. Bon Sant Jordi 2019!!!

UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED

Una de les peculiaritats de la valenta editorial Stonberg és que són amants dels pròlegs. La novel·la és un gènere en el qual no sovintegen, però ells, sempre que poden, li incorporen. Quan em van publicar El gat de Shcrödinger (2012), vaig recórrer a un amic perquè me l’escrivís, i el Karma ha volgut que avui sigui jo qui prologui la novel·la de la Cristina. El cert és que llegir el manuscrit i escriure aquestes línies ha sigut un plaer inesperat. Prometo ser breu perquè l’obra és trepidant, i el que cal fer no és parlar d’ella, sinó gaudir-la des del primer moment.

Costa Bratva és un digne exemple d’aquesta nova fornada de novel·la negra feta en català i que transcorre a Catalunya. Fora complexes. El títol és un encert, i destil·la l’essència de l’obra. Una novel·la que fuig dels estereotips del gènere negre clàssic, gastadíssims, i explora nous camins i arguments. La màfia russa i l’esclavitud sexual són el rerefons d’aquesta obra, uns antagonistes terrorífics i memorables, d’un realisme esgarrifós, potser per la intuïció que hi ha molta realitat en aquest llibre. El prologuista en més d’una ocasió s’ha sorprès a si mateix arrufant el nas davant dels excessos dels mafiosos russos i dels seus clients. Les escenes crues es descriuen amb el realisme necessari, i l’autora no estalvia detalls, per desagradables que siguin. Al cap i a la fi, si un llibre no et remou d‘una manera o altra, no val la pena llegir-lo.

Malagelada flirteja amb la novel·la enigma, una subcategoria de la novel·la negra centrada en la resolució d’una incògnita, sense establir-s’hi totalment, i opta per una obra gairebé coral, on en alguns moments la investigació perd importància a favor de les relacions entre els personatges. Alguns dels que hi pul·lulen són de traca. Aquest és un pròleg spoilers free, però pareu atenció als motoristes adolescents, a la seva amiga també adolescent i a l’evolució de tots tres als llargs dels anys. I sense oblidar l’escultora, que aviat els eclipsa a tots. El pes de la novel·la recau en els personatges femenins, alguns dels quals tenen un grau de llibertat que fins ara, a la literatura clàssica, es reservava als homes. És una mica trist que encara ens n’hàgim de sorprendre, però de moment donem la benvinguda a les novel·les autènticament feministes, en tant que les dones resolen els problemes sense la supervisió paternal d’un home. A l’obra que ens ocupa, això passa amb tota naturalitat i fluïdesa, com hauria de ser sempre.

Malagelada es preocupa més de lligar bé la història que no pas de fer malabarismes amb el llenguatge, però al llarg de la novel·la trobareu expressions i paraules d’un català pristí, unes estructures que cada vegada se senten menys, i que és bo que els escriptors les incorporin a les seves obres, sobretot si ho fan amb tanta naturalitat com l’autora. L’argument, molt eficaç, conté diverses trames que s’entrellacen i que al final es resolen de manera satisfactòria en un parell de girs magistrals que canvien la perspectiva de la novel·la i que fan replantejar-la des del primer moment. Costa Bratva és, per sobre de tot, una història sobre la venjança, i sobre com el seu ajornament no la fa menys terrible, sinó tot el contrari. Allò del plat que se serveix fred. Però també és una novel·la de denúncia, de creixement personal i, per descomptat, una història d’amor. No hi ha literatura sense història d’amor.

Celebrem, doncs, aquesta obra de Cristina Malagelada. Un llibre valent, àgil i atrevit, i que descriu uns fets incòmodes que el lector s’estimarà més que siguin fruit de la imaginació de l’autora. Una novel·la amb escenes escabroses, però també amb costumisme rural, i amb notes d’humor, que fan el plat més aromàtic i li treuen aspror. Un llibre protagonitzat per dones valentes i decidides en un món que tradicionalment ha sigut masculí, i que han après a fer el que els hi doni la gana sense haver de demanar permís.

Jordi Dausà Mascort

Mariona Martín

barcelona-023-22Mariona Martín, l’autora de La vall dels ignorants, estrena blog: https://marionamar.com/. Si us agraden:

  • Les curiositats linguístiques, com ara: El verb casar-se en rus: un reflex de la societat?
  • Saber sobre paraules o expressions catalanes de poc ús, per exemple: Envitricoll
  • Si us entusiasma saber anècdotes sobre cultura i societat, com ara: Els xinesos i el dolmen de Vallgorguina

Trobareu en aquest blog unes bones estones de lectura. L’autora diu que mirarà d’escriure-hi unes quatre vegades al mes.

Tot desitjant que us agradi, aprofitem per felicitar a la Marina Martín per la seva iniciativa.

Mireia Farriol – Coneix els nostres poetes – Setmana de la Poesia

Mireia FarriolDel 14 al 20 de maig torna la Setmana de la Poesia, que posarà un èmfasi especial en els versos de Joan Vinyoli i, també, homenatjarà Martí de Riquer i Lou Reed. Permeteu-nos afegir-nos a la festa presentant-vos els nostres poetes. Cada dia d’aquesta setmana, publicarem una entrada dedicada a un dels nostres poetes. Hi podreu  llegir una breu nota biogràfica i un poema. Gaudiu de la descoberta. Mireia Farriol Gil (Barcelona, 1943). Metgessa especialista en Anàlisis Clíniques i Doctora en Bioquímica, a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron. Com investigadora, i dins de l’àmbit de la recerca, ha publicat més de setanta articles en revistes de difusió internacional en el camp de la nutrició artificial i el metabolisme proteic. Des de l’any 2009 és alumna a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès on ha fet la trajectòria de poesia i on hi continua hores d’ara.

PRINCIPI

En un principi foren els noms.
Els subjectes, carboni, nitrogen, hidrogen,
oxigen i el verb unir, reflexiu.
Primera fusió de carboni amb carboni,
l’esquelet del diamant.
De l’hidrogen i l’oxigen,
un fil d’aigua primigènia.
Amb carboni, nitrogen i l’oxigen
florí la glicina,
un vegetal primari
minúscul, infinitesimal,
d’un cos unicel·lular.

Jordi Dausà – 2a edició – El gat de Schrödinger

El gat de SchrodingerEl gat orgàsmic i les aventures d’en Matt, un farmacèutic a la trentena aficionat a l’automedicació, segueixen seduint als lectors, totalment lliurats a les aventures  d’uns protagonistes que lluiten per trobar el seu lloc en un temps de neurosi col·lectiva. Per a tots aquells que encara no heu llegit la novel·la El gat de Schrödinger d’en Jordi Dausà, una bona notícia: Acabem de publicar-ne la segona edició. No us perdeu aquest plat combinat de patates fregides, ibuprofèn i física quàntica.

Si voleu llegir-ne un tast, cliqueu AQUÍ.

Jordi Roig – Dos poemes i un vídeo

Després del tacteÉs sabut que Jordi Roig Pi, l’autor de la celebradíssima novel·la La noia d’aire blau, publicada per Stonberg, és un gran poeta, multi premiat i reconegut. Per aquells que encara no coneixeu la seva vessant de poeta, us presentem un parell de poemes del seu darrer poemari Després del tacte publicat per Perifèric Edicions, juntament amb el vídeo de presentació del llibre. Gaudiu de la descoberta

Després del tacte neix amb la ferma voluntat de posar ordre als sentiments del passat. Un passat vulnerable que, amb el tems, s’ha convertit en veritat. L’autor, fa un exercici d’interiorització per palpar amb el ulls, escoltar amb el nas i dir en versos el detall de cada ferida i de cada ditada. En la primera part, els poemes s’esdevenen ordenats, cada un té per títol una lletra de l’abecedari com a criteri per intentar classificar les emocions, els dubtes, els amors, els silencis… La segona part, Faltes d’ortografia, la poètica fa un gir important, sobretot pel que fa a la forma. És en aquesta part on el poeta dibuixa amb traç segur fracassos i dubtes propis i aliens a l’hora d’entendre la vida i la impossibilitat d’ordenar-los. L’última part, La nit abans, és un sol poema, llarg i on descriu amb lirisme corprenedor el pas de la vida a la mort a través del paral·lelisme imaginari entre l’hospitalització del seu fill i una de la grans passions que tenis: els focs i els petards de la nit de Sant Joan, en què tot s’acaba consumint.

SENTIMENT DE CULPA                                                                                                              

Carrer avall, al costat del mar,
hi ha una muralla de vidre
que deixa passar la llum
i els aspirants a perdre’s.

Va coincidir que ja marxaves,
que et vaig veure tremolar.

Tu no sabies que venia a buscar
el petó d’ahir a la nit.

Vas mirar enrere, pel retrovisor,
per assegurar-te que havies deixat
ben tancada la darrera mentida.

Els teus ulls m’aconsellen
que abandoni amb dignitat.

Al final, allò que s’aprèn per força
s’acaba oblidant cap als cinquanta.

No és meu el mèrit de trobar-te,
ni tens la culpa de morir a cada onada.

RIEN DE RIEN

Tu que en saps tant, em dius: «No tinguis por,
prova de tornar a començar i vine.

Podria ser perfecte, només cal
que ploris quan no tinguis res a dir.

És ara, que estàs trist, que estàs tan lluny,
que per respecte als déus
ja no tires pedres contra el vent.

És ara, que encara no em coneixes,
que els que hem nascut del ventre del dolor
ens fem amics.»

Al carrer de les roses,
una cançó abandonada fa temps
que remuga amb sang a les galtes.

I tu, que sempre prens la iniciativa,
gires la cantonada, decidit,
demanes la carta i tries el vi.

A mi només em queda
la desgana de créixer sense boca,
com une ombre de la rue.

Hi ha una possibilitat entre mil
que em mori sense presses,
sense ràbia, fidel a la natura.

Quan es fa fosc
t’ajeus al caire de la tomba
i em mires com un germà.

És ara, milord. Ni tu ni jo tenim res.