Arxiu de la categoria: STONBERG

Coronavirus: educació i recerca – Manolo Suárez

Volem tornar a compartir amb vosaltres una segona reflexió que el biòleg i autor de Stonberg Editorial, Manolo Suárez ha fet sobre “Coronavirus: educació i recerca”. Gaudiu de la descoberta:

Els drets-valors bàsics, que s’han d’ensenyar, per gaudir d’una vida digna, estan redactats, des de l’any 1948, per les Nacions Unides i són els 30 articles de la Declaració Universal dels Drets Humans (de lectura obligatòria).

Els valors són un conjunt de normes de conducta, actituds, principis o creences segons les quals ens comportem i que són la base de tot allò que considerem correcte. De valors n’hi ha centenars, però alguns són més importants que d’altres, encara que cada cultura i cada persona té les seves prioritats i les pot variar amb el temps.

La intel·ligència o la felicitat poden ser considerades per alguns com valors superiors, però persones molt intel·ligents o molt felices poden fer atrocitats per anteposar-les al respecte o a la igualtat. Adolf Hitler serviria d’exemple.

Un exemple, observat durant el període de confinament viscut a causa del coronavirus, és el fet de ponderar molt més la importància d’un valor que molts consideren poc important: l’oci. L’educació de l’oci, també desenvolupa un rol cohesionador en la societat. Component lúdic i educatiu. Mentre juguem es poden explicar els problemes que es plantegen durant el confinament: problemes de diners, de salut, de recursos, d’injustícies, etc. i reflexionar entre tots sobre les possibles solucions. Potser alguns pares no ho havien pensat.

Sovint pensem que l’educació en coneixements ha de ser formal, sense jugar. Y és durant aquests períodes de confinament llarg, o en una sortida familiar de cap de setmana, quan es poden aprendre moltíssimes coses.

Un pare i un fill observen al bosc una larva de papallona, en fase de pupa o crisàlide, de dos o tres centímetres, que empeny per sortir de la seva cuirassa dura i en una bona estona no ho aconsegueix. Se l’emporten a casa seva i en veure que no acabava de sortir, el pare li fa un petit tall a la carcassa amb una tisora per facilitar-li l’esforç que estava fent per poder sortir. Resulta que va sortir però la larva era encara dèbil i tova i en pocs minuts va morir. Va morir perquè el que encara necessitava era, justament, unes hores més d’esforç i de lluita per continuar segregant totes aquelles substàncies que necessitava per enfortir-se, acabar de desenvolupar-se i poder volar i sobreviure. La ignorància d’aquest home, la falta de coneixements sobre la qüestió va superar a la seva bondat de voler ajudar. Falta de coneixement però actitud d’ensenyar en temps lúdic.

Un dels grans valors que l’educació té descuidat, és el de la recerca i la recerca científica és el motor del coneixement, la base del progrés de la societat. I vull distingir entre la investigació bàsica, la que no busca objectius immediats, i la que ens aporti aplicacions tecnològiques ràpides. Doncs és aquesta investigació bàsica la que a la llarga ens aporta descobriments que eren inimaginables en un principi. Vivim en una societat que això ho troba absurd, troba que perd el temps, gastant molts diners que es podrien dedicar a coses més necessàries. “Que inventen ellos” la desafortunada frase del gran escriptor Miquel de Unamuno (referint-se als americans) i ja ens beneficiarem dels seus descobriments, tot pensant que això seria gratis.

La patent sobre un descobriment, que encara dona més beneficis a l’Estat Espanyol, segueix sent un descobriment de Margarita Salas, de fa dècades. Els països que investiguem més, tenen importants ingressos d’aquestes patents. Corea del Sud produeix 36 vegades més patents per habitant que Espanya. No ho dic jo, ho diu també avui, 25 de març, el director de la revista científica de referència, Science, Herbert Holden Thorp, que la ciència solament té una manera segura d’avançar i aquesta és fer primerament investigació bàsica i després buscar les aplicacions basades en aquest coneixement.

La forma desesperada de buscar solucions ràpides en la ciència quan tenim una emergència nova, com la del coronavirus, ens fa veure la importància dels estudis fets anteriorment, per molts investigadors de ciència bàsica, en camps propers. Educar per valorar les inversions en recerca bàsica, que ens donen després el medicament necessari.

Reflexioneu sobre aquesta pregunta: Els països que investiguen, ho fan perquè són rics o són rics perquè investiguen?

Manolo Suárez. Biòleg i autor del llibre La Ciència, tard o d’hora, ho explica tot, Barcelona, Stonberg Editorial, 2016.

Ciència banner

 

La falsa imatge de la nostra salut i del sistema sanitari – Manolo Suárez

Coberta La ciència

Manolo Suárez —biòleg i autor del llibre “La Ciència, tard o d’hora, ho explica tot” (Stonberg Editorial)— ha escrit el següent article que porta per títol “La falsa imatge de la nostra salut i del sistema sanitari”. Molt interessant. Ens plau compartir-lo amb tots vosaltres:

Tenim un sistema sanitari extraordinari perquè atén a tothom, és universal, però que no ens repeteixin més que és el millor del món. Ja fa temps que, sobretot, les retallades l’han fet baixar del podi. Com és que tenim menys llits per habitant que la mitjana europea? Com s’explica que la inversió en pressupost sanitari a Espanya, que el 2009 era del 6’77%, ara és del 5’9% del seu PIB?, i la mitjana europea sigui del 7’5%?. El de Catalunya és vergonyós, és del 3’9%.

En èpoques de millor benestar econòmic no s’han posat els recursos per cobrir les necessitats que ara necessitem. Un sistema que no disposa del material bàsic (bates, mascaretes, ulleres, respiradors…) ni material específic, com és el necessari per realitzar les proves del coronavirus, no és un sistema tan exemplar.

La Xina i Corea han detectat amb rapidesa els afectats i els han aïllat (Arques de Noè) per no contagiar a més població i altres països com Anglaterra o Alemanya han fet també milers de proves diàries; més de 15.000 diàries a Corea, mentre que a Espanya 5.000 en unes quantes setmanes. Fins i tot es van deixar de fer uns dies i ara s’ha rectificat i es faran moltes més, amb el mètode que ens aporten els xinesos (no la del PCR, més cara i llarga sinó altra immunològica que tarda 15 minuts a obtenir els resultats). Els xinesos han aplicat els dos sistemes per tractar a la població, els de les proves i aïllament i també el confinament dràstic de les zones afectades. Ja veiem els resultats.

També aquí tenim una percepció equivocada de la salut, ens creiem que el fet de viure més anys és el millor símptoma de bona salut i tampoc és cert. A Espanya, després de la jubilació, al voltant dels seixanta-cinc anys, tenim de mitjana, uns nou anys de bona qualitat de vida, mentre que a França en tenen 11, a Alemanya 13 i a Suècia 17.

A més, fumem encara massa, bevem massa alcohol, prenem massa medicaments, massa sal, massa sucre, massa greix, massa carn, respirem aire massa contaminat i fem poca activitat física. Això és així, és demostrable amb xifres i les podem comparar amb les dades de sobrepès, colesterol, pressió sanguínia, diabetis o càncer de pulmó d’altres països.

El realment greu del SARS Cob-2, és que col·lapsarà encara més els hospitals i no és podrà atendre als malalts d’altres malalties greus que ho necessitin. Sense oblidar la gravetat de què s’emporti moltes vides pel davant. El col·lapse ja era evident abans del coronavirus. Els metges i d’infermeria ja van fer vaga l’any passat i no per demanar més diners sinó perquè no podien atendre a tanta gent. No puc arribar a entendre que a Catalunya faltin 17.000 infermeres.

L’OMS recomana que el pressupost mínim dedicat a l’atenció primària, sigui del 20%; a Catalunya no arriba al 14%. Una vergonya.

Manolo Suárez.

 

L’INGENU – Una novel·la d’humor d’Albert Vilanova

L’Ingenu és una novel·la que fa riure o dit d’una manera que no es pugui mal interpretar, una novel·la amb sentit de l’humor. El llibre ens explica set dies de la vida d’en Rafael Vidal. En Rafa és un ingenu d’una franquesa innocent, algú candorós que, com diu l’Albert Vilanova, viu en una ciutat desmanegada, absurda i neguitosa com és la nostra. Una ciutat, Barcelona, que és l’escenari que utilitza l’autor per a mostrar-nos una caricatura dels éssers humans de ciutat, tot fent desfilar al llarg de l’obra una corrua de personatges que actuen segons els comportaments més tòpics i convencionals i que alhora, es mostren mancats de lògica, plens d’incongruències i d’absurditats, tot generant situacions molt divertides.

Escrita amb un estil planer i llegidor, destaca la barreja del llenguatge formal amb el col·loquial que fa servir l’autor i que si bé aporta frescor i proximitat al lector, pot produir alguna urticària i esgarrifança a qualsevol corrector.

L’Ingenu és una mirada sobre el món, una mirada que denota sorpresa, un xic desemparada i desesperada, però on no hi trobareu cap mena de tragèdia, sinó molt de sentit de l’humor.

En conclusió, l’Albert Vilanova ens descobreix un ingenu que no acabarà de comprendre els engranatges pels quals es regeix el món que li ha tocat viure. Una novel·la apta per a tots els públics que segur us farà passar una molt bona estona, que ja ens convé pels temps que estem vivint, que us farà riure i que, potser fins i tot, us farà pensar.

Gaudiu de la descoberta.

Fundació Arrels – Un milió de gràcies

Nadala 2015Benvolguts
 
Hi ha una persona que fa dos anys i mig que dorm al carrer, al portal de Stonberg. N’és una de les gairebé 3.000 que dormen al carrer, cada nit, a Barcelona ciutat.
 
La Fundació Arrels ha fet una crida a col·laborar per fer realitat un objectiu de tots: Ningú dormint al carrer.
 
A Stonberg Editorial ens hem fet solidaris del seu missatge i per això, enguany, els nostres desitjos de felicitat per a tots vosaltres, aquest Nadal, els hem volgut compartir amb la campanya de la Fundació Arrels, “Un milió de gràcies“.
 
Si voleu ajudar-nos a omplir el got cliqueu http://www.1miliodegracies.org/ca/index.php?hash=NDc0.
Si voleu més informació cliqueu: http://1miliodegracies.org/ca/
 
Bon Nadal i feliç 2016.

“Cada dilluns que es perd” de Jordi Roig vist per Tomàs Arias

Cada dilluns que es perdEl poeta Jordi Roig acaba de publicar a Stonberg Editorial un nou i bell poemari: Cada dilluns que es perd. En motiu de l’aparició d’aquest nou llibre, molts poetes han celebrat i donat suport a Jordi Roig i al seu nou recull, entre ells Sivia Bel Fransi, M.Dolors Millat, Lali RiberaJaume Conesa o Ricard Mirabete -autor del magnífic pròleg amb que comença el llibre.  Avui però, volem compartir amb vosaltres les intel·ligents i interessants reflexions que sobre la poesia de Cada dilluns que es perd va fer el poeta Tomàs Arias durant la presentació del nou llibre d’en Jordi Roig. Podeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

 

CADA DILLUNS QUE ES PERD de Jordi Roig (Ed. Stonberg, 2015) – Presentació a La Palma de Cervelló. Divendres, 4 de desembre de 2016.

Aquesta vegada, Jordi Roig, ha bastit una magnífica col·lecció de poemes al voltant de la vella idea del pas del temps i dels terribles efectes que aquest martell inaturable li causa a qui l’observa atentament.

Per tal de personificar-ne la seva intuïció, per provar d’explicar-nos-en la sensació, Jordi Roig farà servir els dilluns com a símbol de rutina, nostàlgia, obligació i etern recomençament. Una convenció, tanmateix, occidental i proletària.

Cada poema es planteja com un artefacte autònom, amb idees pròpies, de manera que, al final, el llibre esdevé una màquina complexa, formada per múltiples objectes encaixats en el seu mecanisme. El poemari, com la vida, no segueix una cronologia lineal i ordenada. Els fragments inconnexes se succeeixen per, al final, fer aparèixer l’argument en forma de sentiment. D’aquesta tècnica, T.S. Eliot en deia correlat objectiu i la va esmentar per demostrar que Hamlet no és una obra tan perfecta i que, en canvi, Macbeth sí que ho és. «L’única manera d’expressar un sentiment en la creació artística», diu Eliot, «és a través d’un conjunt d’objectes i situacions, una sèrie d’esdeveniments que siguin la fórmula d’aquest sentiment concret, de manera que la unió d’aquesta cadena de fragments faci sorgir al final el sentiment. A través d’un correlat objectiu.» (T.S. Eliot, Un penjador massa feble).

Al final de l’obra (Acte V, escena 5), quan el seu escuder li du a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, aquest expressa un seguit d’idees que no fan referència directament al dolor de la pèrdua, però que, al final, il·lustren perfectament tota la desolació de la seva ànima. Diu: «(…) La vida no és res més que una ombra que camina; un pobre actor que es pavoneja i consumeix el poc temps que està en escena, i que després ja no se’l sent mai més; (la vida) és un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res.»

Val a dir que la literatura i la poesia sempre menteixen, perquè no poden fer res més, perquè la poesia no és la vida i mai no ho serà. Algú va dir que: «La poesia traeix la vida, capturant-la en una trampa de paraules que la redueix d’escala i la posa a l’abast del lector.» Segurament, Jordi Roig no pretén mostrar la vida, sinó transformar-la i fins i tot crear-la mitjançant l’escriptura, donant sentit i forma a sensacions que, difícilment, aconseguirien existir en cap altre lloc que no fos un llibre. Ell mateix ens parla dels ingredients que ha fet servir, diu: «Casa, família, poesia, absència, mort, amor, temps.» La meva impressió, però, és que, més que ingredients, són escenaris. Entorns per on circula el protagonista, l’home, l’autor; mentre que el narrador d’aquesta història, el poeta, que no és exactament ell, s’ho mira tot des de fora i ens ho conta. Aquesta veu exterior pertany al protagonista, sí, són el mateix individu, però es situen en plànols diferents. El poeta esdevé el Flaneur, l’observador de la seva pròpia vida, com a El pintor de la vida moderna de Charles Baudelaire.

Els ingredients que apunta Jordi Roig, però, es transformaran al llarg del llibre. A vegades seran objectius i a vegades simbòlics, com ara la casa. Sabem que, en l’arquitectura simbolista, hi ha una tendència a representar l’ànima com una casa, dividida en pisos i cambres; i fins i tot hem adquirit hàbits de llenguatge que suggereixen això mateix. Diem, per exemple, que les forces obscures provenen de baix, del soterrani. Parlem de les baixes passions, de les clavegueres de l’ànima, o bé de les portes del cor o del palau de la memòria. El poema Runa (Encara les Paraules) de Joan Vinyoli n’és una bona mostra: «Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la / maó sobre maó fins a la mida / que veus, una paret de casa humil. / Fixa’t com es clivella, / com va esfondrant-se poc a poc amb sord, / feixuc estrèpit. / Però ja a terra tot, / amb mans obreres de paraula, / nit rere nit, / pacientment plego la runa / i novament edifico.»

Malgrat ser pessimista i, en ocasions, tràgic, l’aire de Cada dilluns que es perd és sobretot intel·ligent i sensible. Probablement, qui és capaç de percebre el món amb tot el seu absurd només pot ser pessimista. Com ho era el Bartleby de Melville, el Joseph K. de Kafka, o l’home del subsòl de Dostoievski. Un tipus de personalitat en conflicte permanent amb el món i amb ell mateix, que tendeix a l’aïllament i que només troba consol en la bellesa i en la sublimació de l’esperit. El Jordi Roig, però, no és exactament aquest home subterrani, perquè manifesta el desig i l’esperança de l’acceptació, reivindica el seu lloc al grup i es resisteix a l’isolament.

El primer poema formal del llibre, Evidències, conté tots aquests elements esmentats. És, d’alguna manera, una mostra d’allò que anirà apareixent, repetidament, al llarg de l’obra.

EVIDÈNCIES

La casa que he escollit

és la que hi ha al final

d’aquesta estona on ara em trobo.

«la casa» simbòlica de Vinyoli
Li conec bé la pluja i les finestres,

les capes de pintura encara tendres

i el soroll de les bigues quan es cansen.

Imatge fantàstica, el soroll de les bigues… Un gran creador d’imatges. Ús de la sinestèsia.
Tinc un país, mosaic d’hores descalces.

No hi ha cap sucursal

més enllà del precipici.

Només un punt, l’exactitud del fred.

El país, l’entorn de la casa. No hi ha res fora de la casa que sigui segur ni confortable.
Ja són les onze del matí

com en els ulls de Hopper.

No he après res de la llum.

Edward Hopper, un perfecte home subterrani. Pinta éssers solitaris, avorrits, desorientats, a vegades en una creixent guerra interna, a vegades en la pau del seu aïllament. Però sense fer cap crítica de la situació, només constatant «la gran depressió» del moment.
D’acord, ho admeto,

m’he tornat indefens.

Si la inseguretat vol espantar-me

no cal que s’hi escarrassi,

que ja compta amb la meva por.

Acceptació de la pròpia naturalesa subterrània.
No us he donat les gràcies

per haver-me deixat patir entre hores.

Ni m’heu dit res quan m’heu vist estripar

les cendres de la fe.

Contemplo amb disciplina

aquell dibuix que interpreta l’oblit.

Només depenc de la vostra clemència.

Interpel·la el món, l’únic culpable del seu malestar, del seu aïllament, i ho fa amb ironia, amargura i resignació.
Indulteu-me

i no ho diré a ningú.

Sentència final. Fórmula utilitzada per Roig en molts poemes, a la manera shakespiriana, per tal d’aconseguir una sensació de finale contundent. En aquest cas, amb una mostra d’esperança i desesper alhora.

Un altre dels temes cabdals i més colpidors del llibre és el dolor, que apareix en el quart dilluns, el Dilluns de zero. El poeta ens diu al pròleg que «ell pretenia minimitzar els contratemps», fet que no sé si ha aconseguit, perquè com més s’ha esforçat a mostrar-se objectiu i a mantenir-se calmat per provar d’assimilar el dolor de la pèrdua, més despullat i descarnat percep el lector el sofriment del poeta. Aquesta és, sens dubte, una de les parts més impressionants del llibre.

Una llarga tradició de poesia elegíaca avala aquest Dilluns de Zero de Jordi Roig. Una llarga tradició de llibres inspirats en la pèrdua i en l’absència de l’ésser estimat: La Divina Comèdia de Dante, el Cançoner de Feliu Formosa, el poema Un vell de Kavafis,  les Elegies de Bierville de Carles Riba, o l’extraordinari sonet Desolació de Joan Alcover en són alguns exemples.

La missió de la poesia, al capdavall, no és donar testimoni dels fets. Els fets, malauradament, es viuen. L’experiència d’aquests fets ens provoca sentiments i la poesia, ara sí, és l’art de transformar aquests sentiments en imatges i expressions que capturin i fixin els instants irrepetibles.

(…) Tarde se aprende lo sencillo.
Tarde se encuentra la hermosura. No aquella de los ojos
mortales, la del mundo. No puedo hacer que lo entendáis.
Necesario sería que ahora estuvieseis aquí abajo
y que vieseis a vuestros hijos llegar entre las tumbas,
bajo la lluvia, y dejar su perfume y su presencia
en las tibias, alegres, inmortales
flores de plástico.

José Hierro, Mis hijos me traen flores de plástico

Segon l’escriptor uruguaià Carlos Reherman, la major distància possible entre la vida i la mort és un conte, o un poema. El poema, de fet, és una dilació, una manera d’entretenir el temps, per no haver de dir allò que és simple i evident. Perquè, en realitat, tot és simple, fins que intervé el poeta i ho omple de paraules. Què és Hamlet? És un boig que dubta de si existir o no existir, i decideix que no. Fi. Èdip rei? Hi ha una epidèmia. L’heroi busca un culpable, és ell. Fi. Madame Bovary? És un bon home que no sap pronunciar la erra, a conseqüència d’això la seva dona li posa les banyes. Fi. I Crim i càstig? Un tio mata una vella. Confessa. Fi. I Cada dilluns que es perd? Un paio que els dilluns, mentre pren cafè, escriu records del passat. Fi.

Tomàs Arias

Barcelona, 4 de desembre de 2015

 

On seran els autors de Stonberg per Sant Jordi?

Si voleu saber on seran els autors de Stonberg Editorial per Sant Jordi, podeu consultar la informació adjunta. D’altra banda també us esperem a la nostra paradeta de Pg. de Gràcia 70.  Serà un plaer comptar amb la vostra presència. Bon Sant Jordi 2015!!!

On seran els autors 2015

 

 

On seran els autors de Stonberg per Sant Jordi?

Benvolguts,
demà, dia de Sant Jordi, els nostres autors signaran llibres a la parada de Stonberg Editorial, situada al Pg. de Gràcia 74, i a altres indrets, us adjuntem informació al respecte. No us ho perdeu!
Sin título-1

Paradeta de Sant Jordi 2014

GeneralEns plau comunicar-vos que aquest Sant Jordi trobareu la paradeta de Stonberg Editorial al Passeig de Gràcia 74, entre València i Mallorca. Us hi esperem!!

La llança de Sant Jordi – 2014

La llança de Sant JordiÒmnium i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana han obert avui “La Llança de Sant Jordi”, un aparador web on els lectors podran conèixer les principals novetats editorials de l’any i escollir “Quin llibre regalaràs per Sant Jordi?”

Aquest 2014 Stonberg ha publicat els següents llibres en català:

El passatger – Ficció / Poesia – Xavier Simarro

Laura – Juvenil – Antòni Tàpia
Què en sabem, de l’Amèlia – Ficció – Aurora Maquinay
La vall dels ignorants – Ficció – Mariona Martín

Des d’avui i fins el 20 d’abril, podeu votar i convencer a tothom per que voti les novetats de Stonberg. Les votacions es poden fer a través del web omnium.cat/sant-jordi.

Els resultats es donaran a conèixer el 22 d’abril, en la 4a edició de la Festa de la Llança.

Les obres s’agrupen en tres categories: infantil i juvenil, no-ficció i ficció. A més, també es pot escollir la millor coberta. Òmnium Cultural i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana impulsen el projecte “La Llança de Sant Jordi” amb l’objectiu de promoure el llibre en català i la participació dels lectors.

Pels volts del 23 d’abril, Òmnium impulsa activitats culturals arreu del territori. Per la diada, l’entitat surt al carrer a molts pobles i ciutats del país i els espais Òmnium esdevenen un punt de trobada entre lectors i escriptors. Òmnium també aprofitarà la Diada de Sant Jordi per promocionar el projecte “Catalans want to vote – Human towers for democracy”, l’aixecada simultània de castells del 8 de juny per internacionalitzar el dret a decidir, i la gran cercavila de Somescola.cat “Per un país de tots, decidim escola catalana” del 14 de juny.

La història deplorable dels catalans – Descàrrega gratuïta

DeplorableHistoryL’afer dels catalans durant la guerra de successió d’Espanya va commoure tot Europa. L’heroisme i la tenacitat emprats per aquest poble per defensar les seves llibertats foren lloats fins pels mateixos enemics. A Anglaterra, l’interès pel desenvolupament dels fets fou tan gran que s’arribaren a publicar fulletons populars com el presentat el 1714 per J. Baker, que pel preu d’un xíling contava: «La història deplorable dels catalans».

Fa anys Enciclopèdia Catalana em va demanar la traducció i síntesi del fulletó de J. Baker i publicà, en paper, el llibret amb el text original en anglès i el resum que vaig fer-ne, en català. Enguany per commemorar els 300 anys dels fets de la Guerra de Successió, Enciclopèdia l’ofereix gratuïtament en versió digital. Descarregueu-vos gratis el PDF de «La història deplorable dels catalans» clicant AQUÍ .