Arxiu de l'autor: Stonberg Editorial

Quant a Stonberg Editorial

Ens emociona descobrir un llibre. Ens apassiona publicar-lo.

On seran els autors de Stonberg per Sant Jordi

Si voleu saber on seran els autors de Stonberg Editorial per Sant Jordi, podeu consultar la informació adjunta. D’altra banda també us esperem a la nostra paradeta de Pg. de Gràcia 82.  Serà un plaer comptar amb la vostra presència. Bon Sant Jordi 2019!!!

Anuncis

“Condemnats” de Ricard Pérez Fuster vist per Jordi Castelló

La primera novel·la de Ricard Fuster es pot inscriure dins de l’anomenat terror psicològic. Perquè un psicòleg i assessor financer ha triat aquest subgènere de la ficció terrorífica com a base de la seva novel·la no ho sé, però segurament té prou material.

Es considera Edgard Allan Poe l’autor pioner d’aquesta modalitat que mitjançant relats com El gat negre, o El dimoni de la perversitat van deixar obsoleta la tradicional novel·la gòtica.

En aquest tipus d’obra, l’autor busca la subtilesa de l’efecte més que no pas el simple ensurt. Busca més suggerir, encara que parli o descrigui fets terribles, més que no pas tirar de sang i fetge. El propòsit final és sens dubte que la por, l’angoixa, acabi afectant directament l’emotivitat del lector qui, sucumbirà als patiments o les vivències extremes dels personatges.

Més que la sang, doncs, l’element fonamental del terror psicològic és l’ombra, són les tenebres. A Condemnats tot comença en una casa, en una família tradicional, amb problemes domèstics, on sense que sapiguem perquè, hi entra el mal.

Després el suspens, la sorpresa, els llums tènues, els sorolls desconeguts, les olors imprecises… són les armes en mans de l’escriptor perquè el lector s’estremeixi davant l’exposició dels protagonistes a pors i vulnerabilitats comunes i universals, centrades principalment en les parts més fosques de la psique humana i que la majoria de les persones reprimim o neguem.

En Ricard va més enllà i, de vegades, aconsegueix fer-nos remoure de la butaca amb coses banals que ens resulten incòmodes, com per exemple les terrorífiques pàgines en blanc on només hi ha escrita una sola línia i, com que se’ns escapa el significat, ens neguiteja. Per exemple a la pàgina 36 de cop i volta i diu: en Freddy va obrir la motxilla i va agafar les ulleres de sol

Totes aquestes pors  generalment s’esvaeixen amb l’arribada d’un nou dia. La claror del sol aireja els nostres temors. Però ¿i si resulta que el mal, el mal pel mal, el mal absolut, el que no té pietat i és intel·ligent, ràpid, sagaç i sobretot fred s’instal·lés a casa nostre? Que passaria? Què passaria amb les nostres petites pors quotidianes? Què passaria amb els problemes domèstics? Potser la claror del sol ja no seria suficient per vèncer les nostres pors i com diu en Ricard seríem “titelles, simplement titelles”. Com potser ho van ser les víctimes que van quedar a mercè del temible Hannibal Lecter del Silenci dels anyells, la peli protagonitzada per Jodie Foster i Anthony Hopkins.

Bé, ja veieu per on va la novel·la. A mi de Condemnats m’agrada tot. M’agrada el fet que no hi ha un únic narrador, de fet cada personatge parla per a si mateix, fins i tot el mateix narrador. M’agrada com va introduint l’angoixa a la novel·la o dit d’una altra manera com ens va introduint l’angoixa a nosaltres mateixos, m’agrada la síntesi de recursos que practica, m’agrada el ritme, m’agrada el desenllaç, m’agrada la maduresa inesperada que en Ricard ha mostrat com a autor en escriure Condemnats.  En definitiva estic convençut que no només en sereu uns grans lectors sinó que en sereu uns grans prescriptors, no fos cas que, irat, en Freddy obri la motxilla i agafi les ulleres de sol.

UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED

Una de les peculiaritats de la valenta editorial Stonberg és que són amants dels pròlegs. La novel·la és un gènere en el qual no sovintegen, però ells, sempre que poden, li incorporen. Quan em van publicar El gat de Shcrödinger (2012), vaig recórrer a un amic perquè me l’escrivís, i el Karma ha volgut que avui sigui jo qui prologui la novel·la de la Cristina. El cert és que llegir el manuscrit i escriure aquestes línies ha sigut un plaer inesperat. Prometo ser breu perquè l’obra és trepidant, i el que cal fer no és parlar d’ella, sinó gaudir-la des del primer moment.

Costa Bratva és un digne exemple d’aquesta nova fornada de novel·la negra feta en català i que transcorre a Catalunya. Fora complexes. El títol és un encert, i destil·la l’essència de l’obra. Una novel·la que fuig dels estereotips del gènere negre clàssic, gastadíssims, i explora nous camins i arguments. La màfia russa i l’esclavitud sexual són el rerefons d’aquesta obra, uns antagonistes terrorífics i memorables, d’un realisme esgarrifós, potser per la intuïció que hi ha molta realitat en aquest llibre. El prologuista en més d’una ocasió s’ha sorprès a si mateix arrufant el nas davant dels excessos dels mafiosos russos i dels seus clients. Les escenes crues es descriuen amb el realisme necessari, i l’autora no estalvia detalls, per desagradables que siguin. Al cap i a la fi, si un llibre no et remou d‘una manera o altra, no val la pena llegir-lo.

Malagelada flirteja amb la novel·la enigma, una subcategoria de la novel·la negra centrada en la resolució d’una incògnita, sense establir-s’hi totalment, i opta per una obra gairebé coral, on en alguns moments la investigació perd importància a favor de les relacions entre els personatges. Alguns dels que hi pul·lulen són de traca. Aquest és un pròleg spoilers free, però pareu atenció als motoristes adolescents, a la seva amiga també adolescent i a l’evolució de tots tres als llargs dels anys. I sense oblidar l’escultora, que aviat els eclipsa a tots. El pes de la novel·la recau en els personatges femenins, alguns dels quals tenen un grau de llibertat que fins ara, a la literatura clàssica, es reservava als homes. És una mica trist que encara ens n’hàgim de sorprendre, però de moment donem la benvinguda a les novel·les autènticament feministes, en tant que les dones resolen els problemes sense la supervisió paternal d’un home. A l’obra que ens ocupa, això passa amb tota naturalitat i fluïdesa, com hauria de ser sempre.

Malagelada es preocupa més de lligar bé la història que no pas de fer malabarismes amb el llenguatge, però al llarg de la novel·la trobareu expressions i paraules d’un català pristí, unes estructures que cada vegada se senten menys, i que és bo que els escriptors les incorporin a les seves obres, sobretot si ho fan amb tanta naturalitat com l’autora. L’argument, molt eficaç, conté diverses trames que s’entrellacen i que al final es resolen de manera satisfactòria en un parell de girs magistrals que canvien la perspectiva de la novel·la i que fan replantejar-la des del primer moment. Costa Bratva és, per sobre de tot, una història sobre la venjança, i sobre com el seu ajornament no la fa menys terrible, sinó tot el contrari. Allò del plat que se serveix fred. Però també és una novel·la de denúncia, de creixement personal i, per descomptat, una història d’amor. No hi ha literatura sense història d’amor.

Celebrem, doncs, aquesta obra de Cristina Malagelada. Un llibre valent, àgil i atrevit, i que descriu uns fets incòmodes que el lector s’estimarà més que siguin fruit de la imaginació de l’autora. Una novel·la amb escenes escabroses, però també amb costumisme rural, i amb notes d’humor, que fan el plat més aromàtic i li treuen aspror. Un llibre protagonitzat per dones valentes i decidides en un món que tradicionalment ha sigut masculí, i que han après a fer el que els hi doni la gana sense haver de demanar permís.

Jordi Dausà Mascort

“Dies d’abelles i sabó” de Mireia Farriol vist per Mercè Voltas

La poeta, Mireia Farriol, acaba de publicar a Stonberg Editorial un bellíssim llibre de poemes: Dies d’abelles i sabó.  Avui volem compartir amb vosaltres les interessants reflexions que sobre la poesia de Dies d’abelles i sabó ha fet la també poeta Mercè Voltas, durant la presentació del nou llibre de la Mireia Farriol a la Llibreria La MemòriaPodeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

DIES D’ABELLES I SABO de MIREIA FARRIOL vist per MERCÈ VOLTAS:

Centraré els punts de mira que crec que determinen la poètica  d’aquest llibre.

He trobat en  Dies d’abelles i sabó molts instants mirats amb els ulls d’abans d’ahir, com diu Mireia Farriol en un vers. Mireia exposa en cada poema la dissecció gairebé anatòmica d’un passat quotidià que l’ha volgut marcar des de la infantesa i que, en moltes ocasions sabrem si l’ha marcat o només s’ha quedat en l’intent.

A  Girar full  comença dient: Penses en els anys de foscúria / que t’han fet tan poc respecte/ els que volies oblidar i estan encara / arrapats com teranyines a la vàlvula mitral .

Aquestes teranyines, aquests instants determinants del passat són evocats sovint  als primers versos en la major part dels poemes. Però cap al final del llibre, a  Present continu diu: Ja no tens esma per continuar pensant en els ulls del passat.

I, per mi, aquest vers és determinant perquè  comença a analitzar aquest passat des d’una mirada actual, com una anàlisi objectiva que s’ha configurat des de l’actitud adulta i a partir de múltiples filtres.

I potser per això llegim a Finestra:  La mirada riallera es perd en el passat,/ amagada rere una espelma/ que il·lumina el celler quan vas a buscar el vi / i només trobes el més ranci.

És la força de la natura i del coneixement que qüestiona els valors del record  i també qüestiona les creences. I aquesta nova mirada adulta, madura, més objectiva, més crítica, s’exposa com una diagnosi amb unes paraules unes imatges  que es desprenen dels seus coneixements,  des de la seva experiència vital i professional en el camp de la natura i les ciències.

I aquí arribem al segon punt que voldria remarcar perquè és el que fa singular com a poeta a Mireia Farriol.

La fan singular les presències que es desprenen de la seva actitud i experiència vocacional,  de la seva altra vocació -la ciència, la medicina- . Els elements materials i conceptuals d’aquest part de la seva vida i que ella ha interioritzat es fan presents en la configuració dels seus versos

Mireia mostra imatges i referències pròpies:  estilets, proteïnes, formol, el dolor àcid dels seus dits. Parla de la tarda coagulada, de l’òxid sorollós, del gust d’òxid a les dents, de la pinça d’acer brillant…. de la vàlvula mitral. En parla de forma harmònica entre imatges de natura i de vida quotidiana. Singular, sens dubte. Us convido a pescar tots aquests elements  sorpresius i significatius que surten amb intencions i formes  diverses a Dies d’Abelles i sabó.

Per mi aquesta és una característica important  de tota la poesia de Mireia Farriol  que ja vàrem valorar en la seva primera publicació Adaggio, Allegro ma non tropo, Lento també editada per Stonberg.

Manejar dins d’un poema els estris d’un laboratori, d’un quiròfan d’una sala de disseccions: fer present la fredor d’un cos mort i l’impacte que fa en el professional que el tracta, i treure de tot aquest món uns poemes vibrants  que diuen l’interior de la poeta és valorar i  manifestar la pròpia singularitat, reconèixer la pròpia veritat, és fer-li el lloc  que mereix en el continuum de la vida activa i creadora.

Pel que fa a la creació poètica li he sentit a dir a  Mireia: Davant del paper en blanc em cal una certa bogeria.

Mireia Farriol  en la seva creació poètica es reconeix plenament en la visió en perspectiva d’una realitats presents o del passat que sempre són presents. És el resultat d’estar a l’aguait i a l’escolta entre els fets, el pensament i la pròpia exigència moral que la porta al gest d’escriure a tot risc i que li comporta la certa bogeria de fer-ho com ella reconeix.

Els poemes de la Mireia Farrioli ara utilitzo un símil relacionat amb la salud perquè en aquest context s’escau, obeeixen evidentment al ritme de la pròpia respiració – inspirar la vida que toca viure o la que s’ha escollit,  inspirar-la lentament, escoltar-la reconèixer-la  itot seguit expirar-la en paraules: la seva veritat és motiu i font d’inspiració, de doble inspiració i tot seguit l’expira, la diu amb llibertat, sense condicionants de mètrica ni rima ni altra mesura que la del propi ritme.

Inspirar i expirar, compassadament. Escoltar el brunzit de l’aire.

Perquè ella defensa i jo amb ella el que també diu Montserrat Abellò, que el que fa vibrar un poema és que es seu nucli parteixi d’una veritat.

També comparteixo amb ella i interpreto que escriure des d’aquestes paràmetres és la bogeria de buscar-se i exposar-se un mateix de mode complet. No només triant paraules, imatges o temes escaients que puguin configurar un poema, sinó abocant  al paper en blanc i a tot risc, la natura completa – cos, pensament, experiència  i exigència humana – que rau en cadascú de nosaltres: buscar les paraules certes , rebutjar cànons,  redundàncies i convencions.

Entre molts d’altres voldria remarcar el darrer poema del llibre Fum: un final encertadíssim que ho resumeix tot i que a mi em diu:

tot el que expressat en poesia, la meva natura, les meves teranyines del record i el meu sentir actual, tot he aconseguit alliberar-ho en síntesi  mitjançant la paraula mesurada i autèntica. Tot el meu ho he convertit en un fum autònom, que s’autoprotegeix amb la seva forma poètica i ja no li podràs fer cap mal quan surti volant per la xemeneia.

Mercè Voltas

“El zaguán de los besos esquivos” de Franc Murcia vist per Marta Clarós

Banner El zaguánLa poeta Marta Clarós ha escrit una resenya molt bella i intel·ligent sobre la novel·la de Franc Murcia, El zaguán de los besos esquivos. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies Marta.

Conocí a  Franc Murcia cuando aún no había publicado su 1ª novela, Anestesia Social. Sin embargo, supe que me hallaba frente a un escritor por la humildad y generosidad con las que la ofrecía, alegremente, como un tesoro propio que mostraba con la inocencia desbordando sus pupilas.

Se trataba entonces de una historia esperanzada y utópica, como corresponde a los amores de juventud, de esas que suelen situarse en nuestros mejores sueños.

Poblaban su mundo onírico unos valores que profesaban -como una fe- los protagonistas, con una integridad tan inusual como lo es el curioso ingrediente, para hallarse en esta especie de cuento romántico, de la denuncia, de la crítica social poco o nada velada que se atreve a dibujar un mundo despiadado donde reivindicar la humanidad como el valor por excelencia y la vida, como un legado que hay que merecer y cuidar.

Aparecía incluso en la íntima dedicatoria a su hija mayor, el deseo que inspira todo el libro y que se dirige también hacía tod@s sus lectores: sueña.

Repite, en su nueva incursión en la narrativa de ficción con una novela comprometida, con la amistad, la soledad, las oportunidades… como contrapunto o formas de subsistencia frente a un entorno duro, sombrío donde las condiciones de  escasa humanidad,  diversas formas de crueldad y vergüenza de la sociedad actual son retratadas desde un ojo no neutral para acabar posicionándose a favor del menos favorecido.

Transitan por este escenario tres sexagenarios en un roto de sus vidas, cada uno con la carga de su personal modo de estar en el mundo, de entre los infinitos posibles, y la constatación de que éste no es siempre el lugar justo y consecuente que esperamos, sino muchas veces, lo contrario.

No voy a extenderme demasiado en hablar de estos 3 personajes centrales, elaborados con una exquisita ternura y un alto nivel de psicología, porque esta novela coral encierra también un precioso homenaje a los ‘secundarios’, con un papel tan central como los anteriores.

Así, conocemos a Adela, la difunta esposa de Arturo que retrata a tantas de su género que, en circunstancias similares se hallan atrapadas en una sociedad que las limita y aun así, vive sin renunciar a sus valores y en permanente evolución y crecimiento.

Conocemos también a Cirilo y, en esta resurrección de Roque en la 1ª novela, se nos presenta un trovador superviviente, contra todo pronóstico y en continua resistencia al sistema.

Y conocemos al grupo de teatro, que en un muy cinematográfico homenaje a la ‘bohemia’, sobreviven también de forma anacrónica y resistente, ofreciendo humor y alternativas.

Son estos los contra-protagonistas, los antihéroes, quienes con sutiles trazos, dibujan lo invisible, lo que suele pasar por alto, lo desdibujado. Porque el autor se para en los detalles y fija una mirada intencionada para rescatar y consagrar a los olvidados en la cada vez mayor margen donde se relega a aquellos que cruzan apenas una delgada línea, el cortante filo de la navaja.

El evidente homenaje a la figura de Don Quijote, además del referente literario, delata la apuesta por una actitud ‘quijotesca’ y un idealismo quizá poco habitual, como prácticamente en desuso se hallan los curiosos vocablos con los que hace hablar a algunos personajes, cuya jovialidad hace los pasajes prácticamente cómicos. Hasta el título muestra su interés en el empleo del lenguaje con una inusual riqueza, con un registro poco convencional pero cargado de encanto, el de las palabras olvidadas que el autor se encarga, como a los olvidados, de rescatar.

El brindis o la invitación a la lectura no acaban aquí sino que se mantienen a lo largo de muchos otros detalles e historias, como la del profesor de literatura, Antonio y su peculiar modelo pedagógico y las referencias veladas a otras novelas, además de la evidente del Quijote, durante otros pasajes. No me resisto a leer apenas unas frases que, creo, contienen la muestra de tanto amor y satisfacción ofrecida según el autor y sus personajes, por el mundo de los libros:

(pág. 36): “Registró la mesilla de noche de Adela, (…) sobre una lectura.”

Así que, me queda poco más que agradecer al autor su oficio, que ejerce desde la humildad de que no le dará de comer, pero que, sin embargo, alimenta otras tantas hambres y ansias tanto o más necesarias que las de mera subsistencia. Franc Murcia, escritor. Gracias por tus novelas y por esa invitación continua que, en mi opinión, completa al citado ‘sueña’ que ya aconsejaste a tu hija y a tod@s tus lectores y no es otra que ‘lee.’

Así lo haremos.

MARTA CLARÓS

MARTA CLARÓS GIMENO

De familia numerosa y criada en el barrio popular del Poble Nou barcelonés, sus inquietudes sociales la llevan a descartar su vocación de periodista y a diplomarse como Graduada Social por la Universidad de Barcelona, profesión que ejercerá antes de obtener plaza como administrativa en una universidad pública catalana. Relegada a la intimidad, la literatura la dota de alas para remachar sus sueños a la utopía posible y constituye la tabla a la que aferrarse en sus derivas.

Ha publicado con Ediciones Carena su primer poemario Las tardes que no estabas y participado en la Antología Poética Generación Subway II.

Mariona Martín

barcelona-023-22Mariona Martín, l’autora de La vall dels ignorants, estrena blog: https://marionamar.com/. Si us agraden:

  • Les curiositats linguístiques, com ara: El verb casar-se en rus: un reflex de la societat?
  • Saber sobre paraules o expressions catalanes de poc ús, per exemple: Envitricoll
  • Si us entusiasma saber anècdotes sobre cultura i societat, com ara: Els xinesos i el dolmen de Vallgorguina

Trobareu en aquest blog unes bones estones de lectura. L’autora diu que mirarà d’escriure-hi unes quatre vegades al mes.

Tot desitjant que us agradi, aprofitem per felicitar a la Marina Martín per la seva iniciativa.

“L’hort de Caín d’Israel Calvache vist per Mercè Company

hort-cain-merce-companyLa prestigiosa escriptora Mercè Company ha escrit al seu Facebook una entrada fent una defensa aferrissada de la darrera novel·la de l’Israel Calvache, L’hort de Caín. La Mercè, només hi ha trobat una pega i és que l’autor no va néixer ianqui  perquè si no el seu llibre  ja estaria entre les primeres deu novel·les del Top Ten nord-americà i aquí ja correrien a comprar-ne els drets de traducció.  Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies Mercè.

L’ÚNIC PROBLEMA D’AQUESTA NOVEL·LA és que l’autor no va néixer ianqui.

L’escriptor Israel Calvache ens ha sorprès amb la novel·la d’un ateu confés, plena de símbols religiosos: “L’hort d’en Caín”.

Una novel·la que beu de la millor tradició literària nord-americana en el vessant de novel·la realista tràgica, amb autors com Dreiser, Melville o Faulkner; com ells, Israel Calvache apel·la a l’existència d’un destí predestinat contra el qual és impossible plantar cara. Des d’aquesta creença situa el personatge, en Caín; 24 anys, fill d’obrers i d’una barriada a l’extraradi de Granollers. Un personatge que em recorda, per la seva sensibilitat, percepció, i per la relació que té amb la mare, a l’Edmond de “Larga jornada hacia la noche”, d’Eugene O’Neill, autor tràgic per excel·lència.

En un dels seus estudis, el crític literari Ricardo Gullón, parla del corrent rebel i no conformista de Dreiser, com una constant fortament impregnada de religiositat, d’un espiritualisme transcendent. La religiositat i l’espiritualitat transcendent impregna també L’hort d’en Caín. El personatge està lligat de peus i mans a causa de les seves creences, fonamentalment les de la mare, del caire de: “…i no us alegreu mai gaire ni us feu il·lusions de res, que l’alegria i el riure són senyals que alguna cosa dolenta és a punt de passar. I si mai us equivoqueu no mireu d’arreglar les coses, que és perdre el temps.” Caín odia la mare perquè no pot estimar-la. Odia el món, perquè no es pot estimar a si mateix. Es declara ateu, però és un creient compulsiu. Busca la redempció desesperadament, fora de si mateix i no la reconeix.

Magnífic retrat d’una generació de casa nostra. Brillant tractament d’un narrador nat, que no defuig desgranar cada plec de l’ànima, per ocult que estigui i fosc que sigui, i que ens permet acompanyar-lo al seus inferns personals. Un gaudi pels qui som lectors empedreïts.

D’haver nascut ianqui, “L’hort de Caín” ja estaria entre les primeres deu novel·les del Top Ten nord-americà i aquí ja correrien a comprar-ne els drets de traducció.

Mercè Company

Maig 2016