Arxiu de l'autor: Stonberg Editorial

Quant a Stonberg Editorial

Ens emociona descobrir un llibre. Ens apassiona publicar-lo.

L’INGENU – Una novel·la d’humor d’Albert Vilanova

L’Ingenu és una novel·la que fa riure o dit d’una manera que no es pugui mal interpretar, una novel·la amb sentit de l’humor. El llibre ens explica set dies de la vida d’en Rafael Vidal. En Rafa és un ingenu d’una franquesa innocent, algú candorós que, com diu l’Albert Vilanova, viu en una ciutat desmanegada, absurda i neguitosa com és la nostra. Una ciutat, Barcelona, que és l’escenari que utilitza l’autor per a mostrar-nos una caricatura dels éssers humans de ciutat, tot fent desfilar al llarg de l’obra una corrua de personatges que actuen segons els comportaments més tòpics i convencionals i que alhora, es mostren mancats de lògica, plens d’incongruències i d’absurditats, tot generant situacions molt divertides.

Escrita amb un estil planer i llegidor, destaca la barreja del llenguatge formal amb el col·loquial que fa servir l’autor i que si bé aporta frescor i proximitat al lector, pot produir alguna urticària i esgarrifança a qualsevol corrector.

L’Ingenu és una mirada sobre el món, una mirada que denota sorpresa, un xic desemparada i desesperada, però on no hi trobareu cap mena de tragèdia, sinó molt de sentit de l’humor.

En conclusió, l’Albert Vilanova ens descobreix un ingenu que no acabarà de comprendre els engranatges pels quals es regeix el món que li ha tocat viure. Una novel·la apta per a tots els públics que segur us farà passar una molt bona estona, que ja ens convé pels temps que estem vivint, que us farà riure i que, potser fins i tot, us farà pensar.

Gaudiu de la descoberta.

“Ser aún” Un poemari de servei de Pilar Plaza

Ser aún és un llibre de servei, un poemari de servei de caràcter privat però també públic sobre el procés de la malaltia. La malaltia, un viatge perillós que ens pot dur fins a la temuda mort i que ens trasbalsa. El poeta argentí Héctor Viel Temperley digué en un dels seus poemes: “Voy hacia lo que menos conocí en mi vida: voy hacia mi cuerpo”. El desconcert psíquic de la persona davant l’agressió de la malaltia, amb la presència de la moCoberta Ser Aúnrt voltant pels racons, fa que el malalt es tanqui en si mateix, ple de desconcert, por i sovint de retrets per allò que pensa que havia d’haver fet però que de fet, no té gens d’importància.

Després vindrà aquesta mena de dol —que el malalt ha de superar per acceptar el propi estat i fer front a la malaltia― que comporta l’enyor de què s’ha perdut i la preocupació pels éssers estimats. I finalment i amb sort, la joia de la curació.

Tot aquest és un procés d’emocions que com molt bé diu Fernando Muñoz al pròleg de Ser aún, Pilar Plaza ha volgut reconstruir generosament perquè el lector també pugui viure-les.

Virginia Wolff deia que els malalts són els que millor saben veure el cel. En el poemari de Pilar Plaza, que avui presentem, hi trobareu el reflex del seu cel poètic —de la seva pròpia visió poètica del món—, de la seva agudesa perceptiva, de la fina ironia i sentit de l’humor que tant la caracteritzen, de la seva autenticitat i bellesa que ja vam descobrir a El hueso pensativo i a Espejos de la memoria.

Però algú podria preguntar: Hi ha poesia en la malaltia? I la resposta és que hi ha poesia en totes les coses i, si un és capaç de veure-la, en la malaltia, també. Blai Bonet deia “La meva intenció quan escric és la de fer llum al qui em llegeix. Vull il·luminar una mica la realitat, donar-li un poc més de claror de la que té, vull fer-la notar. Un dels elements bàsics de la poesia és fer notar la realitat que és una manera preciosa de transmetre emocions, sentiments, coneixements, i bellesa.

Aquesta realitat, tanmateix, de vegades pot ser molt dura, com la que mostren certs poemes de Ser aún, però és que l’experiència vital sobre la qual han estat compostos aquests poemes de Pilar Plaza, ho requeria. Pilar Plaza a Ser aún fa honor a una de les seves grandeses que és poetitzar la veritat. Per cert, he utilitzat la paraula “compostos” en lloc d’escrits perquè m’agrada molt quan en Fernado Muñoz diu que Pilar Plaza no escriu poemes si no que els compon.

Un poeta escriu un poema per posar ordre en el seu interior i, si pot, ajudar al món, és a dir, ajudar-nos a cadascú de nosaltres. Els poemes així, esdevenen pal·liatius, una catarsi, i una reinterpretació del dolor viscut que ens ajuda a entendre i per tant a fer-nos més forts. És per això que parlo de Ser aún com un llibre de servei. És per això que Pilar Plaza em deia: “Me duele aún y me parece demasiado intimo para ponerlo en circulación, pero hice la prueba con amigos/as que han tenido o tienen  esta vivencia y me dicen que  los ayuda en su travesía lo cual me ha decidido. Me siento obligada por solidaridad.

Les malalties, com deia Miquel Martí Pol les vivim:

“En solitud, però no solitaris, si reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca”

Fins aquí no he llegit ni un sol vers del poemari. He mirat d’explicar-lo i de transmetre-us l’emoció que em va provocar. Només, si m’ho permeteu, us llegiré una frase del que diu Teresa Martín a la contraportada del llibre: “Ser aún, ser en cada momento y encontrarnos en este espejo humano de palabras que son nuestras porque van más allà de Pilar Plaza, la poeta que nos las ha entregado generosamente”.

Gaudiu de la descoberta.

Jordi Castelló

On seran els autors de Stonberg per Sant Jordi

Si voleu saber on seran els autors de Stonberg Editorial per Sant Jordi, podeu consultar la informació adjunta. D’altra banda també us esperem a la nostra paradeta de Pg. de Gràcia 82.  Serà un plaer comptar amb la vostra presència. Bon Sant Jordi 2019!!!

“Condemnats” de Ricard Pérez Fuster vist per Jordi Castelló

La primera novel·la de Ricard Fuster es pot inscriure dins de l’anomenat terror psicològic. Perquè un psicòleg i assessor financer ha triat aquest subgènere de la ficció terrorífica com a base de la seva novel·la no ho sé, però segurament té prou material.

Es considera Edgard Allan Poe l’autor pioner d’aquesta modalitat que mitjançant relats com El gat negre, o El dimoni de la perversitat van deixar obsoleta la tradicional novel·la gòtica.

En aquest tipus d’obra, l’autor busca la subtilesa de l’efecte més que no pas el simple ensurt. Busca més suggerir, encara que parli o descrigui fets terribles, més que no pas tirar de sang i fetge. El propòsit final és sens dubte que la por, l’angoixa, acabi afectant directament l’emotivitat del lector qui, sucumbirà als patiments o les vivències extremes dels personatges.

Més que la sang, doncs, l’element fonamental del terror psicològic és l’ombra, són les tenebres. A Condemnats tot comença en una casa, en una família tradicional, amb problemes domèstics, on sense que sapiguem perquè, hi entra el mal.

Després el suspens, la sorpresa, els llums tènues, els sorolls desconeguts, les olors imprecises… són les armes en mans de l’escriptor perquè el lector s’estremeixi davant l’exposició dels protagonistes a pors i vulnerabilitats comunes i universals, centrades principalment en les parts més fosques de la psique humana i que la majoria de les persones reprimim o neguem.

En Ricard va més enllà i, de vegades, aconsegueix fer-nos remoure de la butaca amb coses banals que ens resulten incòmodes, com per exemple les terrorífiques pàgines en blanc on només hi ha escrita una sola línia i, com que se’ns escapa el significat, ens neguiteja. Per exemple a la pàgina 36 de cop i volta i diu: en Freddy va obrir la motxilla i va agafar les ulleres de sol

Totes aquestes pors  generalment s’esvaeixen amb l’arribada d’un nou dia. La claror del sol aireja els nostres temors. Però ¿i si resulta que el mal, el mal pel mal, el mal absolut, el que no té pietat i és intel·ligent, ràpid, sagaç i sobretot fred s’instal·lés a casa nostre? Que passaria? Què passaria amb les nostres petites pors quotidianes? Què passaria amb els problemes domèstics? Potser la claror del sol ja no seria suficient per vèncer les nostres pors i com diu en Ricard seríem “titelles, simplement titelles”. Com potser ho van ser les víctimes que van quedar a mercè del temible Hannibal Lecter del Silenci dels anyells, la peli protagonitzada per Jodie Foster i Anthony Hopkins.

Bé, ja veieu per on va la novel·la. A mi de Condemnats m’agrada tot. M’agrada el fet que no hi ha un únic narrador, de fet cada personatge parla per a si mateix, fins i tot el mateix narrador. M’agrada com va introduint l’angoixa a la novel·la o dit d’una altra manera com ens va introduint l’angoixa a nosaltres mateixos, m’agrada la síntesi de recursos que practica, m’agrada el ritme, m’agrada el desenllaç, m’agrada la maduresa inesperada que en Ricard ha mostrat com a autor en escriure Condemnats.  En definitiva estic convençut que no només en sereu uns grans lectors sinó que en sereu uns grans prescriptors, no fos cas que, irat, en Freddy obri la motxilla i agafi les ulleres de sol.

UN PLAT QUE SE SERVEIX FRED

Una de les peculiaritats de la valenta editorial Stonberg és que són amants dels pròlegs. La novel·la és un gènere en el qual no sovintegen, però ells, sempre que poden, li incorporen. Quan em van publicar El gat de Shcrödinger (2012), vaig recórrer a un amic perquè me l’escrivís, i el Karma ha volgut que avui sigui jo qui prologui la novel·la de la Cristina. El cert és que llegir el manuscrit i escriure aquestes línies ha sigut un plaer inesperat. Prometo ser breu perquè l’obra és trepidant, i el que cal fer no és parlar d’ella, sinó gaudir-la des del primer moment.

Costa Bratva és un digne exemple d’aquesta nova fornada de novel·la negra feta en català i que transcorre a Catalunya. Fora complexes. El títol és un encert, i destil·la l’essència de l’obra. Una novel·la que fuig dels estereotips del gènere negre clàssic, gastadíssims, i explora nous camins i arguments. La màfia russa i l’esclavitud sexual són el rerefons d’aquesta obra, uns antagonistes terrorífics i memorables, d’un realisme esgarrifós, potser per la intuïció que hi ha molta realitat en aquest llibre. El prologuista en més d’una ocasió s’ha sorprès a si mateix arrufant el nas davant dels excessos dels mafiosos russos i dels seus clients. Les escenes crues es descriuen amb el realisme necessari, i l’autora no estalvia detalls, per desagradables que siguin. Al cap i a la fi, si un llibre no et remou d‘una manera o altra, no val la pena llegir-lo.

Malagelada flirteja amb la novel·la enigma, una subcategoria de la novel·la negra centrada en la resolució d’una incògnita, sense establir-s’hi totalment, i opta per una obra gairebé coral, on en alguns moments la investigació perd importància a favor de les relacions entre els personatges. Alguns dels que hi pul·lulen són de traca. Aquest és un pròleg spoilers free, però pareu atenció als motoristes adolescents, a la seva amiga també adolescent i a l’evolució de tots tres als llargs dels anys. I sense oblidar l’escultora, que aviat els eclipsa a tots. El pes de la novel·la recau en els personatges femenins, alguns dels quals tenen un grau de llibertat que fins ara, a la literatura clàssica, es reservava als homes. És una mica trist que encara ens n’hàgim de sorprendre, però de moment donem la benvinguda a les novel·les autènticament feministes, en tant que les dones resolen els problemes sense la supervisió paternal d’un home. A l’obra que ens ocupa, això passa amb tota naturalitat i fluïdesa, com hauria de ser sempre.

Malagelada es preocupa més de lligar bé la història que no pas de fer malabarismes amb el llenguatge, però al llarg de la novel·la trobareu expressions i paraules d’un català pristí, unes estructures que cada vegada se senten menys, i que és bo que els escriptors les incorporin a les seves obres, sobretot si ho fan amb tanta naturalitat com l’autora. L’argument, molt eficaç, conté diverses trames que s’entrellacen i que al final es resolen de manera satisfactòria en un parell de girs magistrals que canvien la perspectiva de la novel·la i que fan replantejar-la des del primer moment. Costa Bratva és, per sobre de tot, una història sobre la venjança, i sobre com el seu ajornament no la fa menys terrible, sinó tot el contrari. Allò del plat que se serveix fred. Però també és una novel·la de denúncia, de creixement personal i, per descomptat, una història d’amor. No hi ha literatura sense història d’amor.

Celebrem, doncs, aquesta obra de Cristina Malagelada. Un llibre valent, àgil i atrevit, i que descriu uns fets incòmodes que el lector s’estimarà més que siguin fruit de la imaginació de l’autora. Una novel·la amb escenes escabroses, però també amb costumisme rural, i amb notes d’humor, que fan el plat més aromàtic i li treuen aspror. Un llibre protagonitzat per dones valentes i decidides en un món que tradicionalment ha sigut masculí, i que han après a fer el que els hi doni la gana sense haver de demanar permís.

Jordi Dausà Mascort

“Dies d’abelles i sabó” de Mireia Farriol vist per Mercè Voltas

La poeta, Mireia Farriol, acaba de publicar a Stonberg Editorial un bellíssim llibre de poemes: Dies d’abelles i sabó.  Avui volem compartir amb vosaltres les interessants reflexions que sobre la poesia de Dies d’abelles i sabó ha fet la també poeta Mercè Voltas, durant la presentació del nou llibre de la Mireia Farriol a la Llibreria La MemòriaPodeu descarregar-vos el text en PDF o llegir-lo a continuació:

DIES D’ABELLES I SABO de MIREIA FARRIOL vist per MERCÈ VOLTAS:

Centraré els punts de mira que crec que determinen la poètica  d’aquest llibre.

He trobat en  Dies d’abelles i sabó molts instants mirats amb els ulls d’abans d’ahir, com diu Mireia Farriol en un vers. Mireia exposa en cada poema la dissecció gairebé anatòmica d’un passat quotidià que l’ha volgut marcar des de la infantesa i que, en moltes ocasions sabrem si l’ha marcat o només s’ha quedat en l’intent.

A  Girar full  comença dient: Penses en els anys de foscúria / que t’han fet tan poc respecte/ els que volies oblidar i estan encara / arrapats com teranyines a la vàlvula mitral .

Aquestes teranyines, aquests instants determinants del passat són evocats sovint  als primers versos en la major part dels poemes. Però cap al final del llibre, a  Present continu diu: Ja no tens esma per continuar pensant en els ulls del passat.

I, per mi, aquest vers és determinant perquè  comença a analitzar aquest passat des d’una mirada actual, com una anàlisi objectiva que s’ha configurat des de l’actitud adulta i a partir de múltiples filtres.

I potser per això llegim a Finestra:  La mirada riallera es perd en el passat,/ amagada rere una espelma/ que il·lumina el celler quan vas a buscar el vi / i només trobes el més ranci.

És la força de la natura i del coneixement que qüestiona els valors del record  i també qüestiona les creences. I aquesta nova mirada adulta, madura, més objectiva, més crítica, s’exposa com una diagnosi amb unes paraules unes imatges  que es desprenen dels seus coneixements,  des de la seva experiència vital i professional en el camp de la natura i les ciències.

I aquí arribem al segon punt que voldria remarcar perquè és el que fa singular com a poeta a Mireia Farriol.

La fan singular les presències que es desprenen de la seva actitud i experiència vocacional,  de la seva altra vocació -la ciència, la medicina- . Els elements materials i conceptuals d’aquest part de la seva vida i que ella ha interioritzat es fan presents en la configuració dels seus versos

Mireia mostra imatges i referències pròpies:  estilets, proteïnes, formol, el dolor àcid dels seus dits. Parla de la tarda coagulada, de l’òxid sorollós, del gust d’òxid a les dents, de la pinça d’acer brillant…. de la vàlvula mitral. En parla de forma harmònica entre imatges de natura i de vida quotidiana. Singular, sens dubte. Us convido a pescar tots aquests elements  sorpresius i significatius que surten amb intencions i formes  diverses a Dies d’Abelles i sabó.

Per mi aquesta és una característica important  de tota la poesia de Mireia Farriol  que ja vàrem valorar en la seva primera publicació Adaggio, Allegro ma non tropo, Lento també editada per Stonberg.

Manejar dins d’un poema els estris d’un laboratori, d’un quiròfan d’una sala de disseccions: fer present la fredor d’un cos mort i l’impacte que fa en el professional que el tracta, i treure de tot aquest món uns poemes vibrants  que diuen l’interior de la poeta és valorar i  manifestar la pròpia singularitat, reconèixer la pròpia veritat, és fer-li el lloc  que mereix en el continuum de la vida activa i creadora.

Pel que fa a la creació poètica li he sentit a dir a  Mireia: Davant del paper en blanc em cal una certa bogeria.

Mireia Farriol  en la seva creació poètica es reconeix plenament en la visió en perspectiva d’una realitats presents o del passat que sempre són presents. És el resultat d’estar a l’aguait i a l’escolta entre els fets, el pensament i la pròpia exigència moral que la porta al gest d’escriure a tot risc i que li comporta la certa bogeria de fer-ho com ella reconeix.

Els poemes de la Mireia Farrioli ara utilitzo un símil relacionat amb la salud perquè en aquest context s’escau, obeeixen evidentment al ritme de la pròpia respiració – inspirar la vida que toca viure o la que s’ha escollit,  inspirar-la lentament, escoltar-la reconèixer-la  itot seguit expirar-la en paraules: la seva veritat és motiu i font d’inspiració, de doble inspiració i tot seguit l’expira, la diu amb llibertat, sense condicionants de mètrica ni rima ni altra mesura que la del propi ritme.

Inspirar i expirar, compassadament. Escoltar el brunzit de l’aire.

Perquè ella defensa i jo amb ella el que també diu Montserrat Abellò, que el que fa vibrar un poema és que es seu nucli parteixi d’una veritat.

També comparteixo amb ella i interpreto que escriure des d’aquestes paràmetres és la bogeria de buscar-se i exposar-se un mateix de mode complet. No només triant paraules, imatges o temes escaients que puguin configurar un poema, sinó abocant  al paper en blanc i a tot risc, la natura completa – cos, pensament, experiència  i exigència humana – que rau en cadascú de nosaltres: buscar les paraules certes , rebutjar cànons,  redundàncies i convencions.

Entre molts d’altres voldria remarcar el darrer poema del llibre Fum: un final encertadíssim que ho resumeix tot i que a mi em diu:

tot el que expressat en poesia, la meva natura, les meves teranyines del record i el meu sentir actual, tot he aconseguit alliberar-ho en síntesi  mitjançant la paraula mesurada i autèntica. Tot el meu ho he convertit en un fum autònom, que s’autoprotegeix amb la seva forma poètica i ja no li podràs fer cap mal quan surti volant per la xemeneia.

Mercè Voltas

“El zaguán de los besos esquivos” de Franc Murcia vist per Marta Clarós

Banner El zaguánLa poeta Marta Clarós ha escrit una resenya molt bella i intel·ligent sobre la novel·la de Franc Murcia, El zaguán de los besos esquivos. Gaudiu de la descoberta. Moltes gràcies Marta.

Conocí a  Franc Murcia cuando aún no había publicado su 1ª novela, Anestesia Social. Sin embargo, supe que me hallaba frente a un escritor por la humildad y generosidad con las que la ofrecía, alegremente, como un tesoro propio que mostraba con la inocencia desbordando sus pupilas.

Se trataba entonces de una historia esperanzada y utópica, como corresponde a los amores de juventud, de esas que suelen situarse en nuestros mejores sueños.

Poblaban su mundo onírico unos valores que profesaban -como una fe- los protagonistas, con una integridad tan inusual como lo es el curioso ingrediente, para hallarse en esta especie de cuento romántico, de la denuncia, de la crítica social poco o nada velada que se atreve a dibujar un mundo despiadado donde reivindicar la humanidad como el valor por excelencia y la vida, como un legado que hay que merecer y cuidar.

Aparecía incluso en la íntima dedicatoria a su hija mayor, el deseo que inspira todo el libro y que se dirige también hacía tod@s sus lectores: sueña.

Repite, en su nueva incursión en la narrativa de ficción con una novela comprometida, con la amistad, la soledad, las oportunidades… como contrapunto o formas de subsistencia frente a un entorno duro, sombrío donde las condiciones de  escasa humanidad,  diversas formas de crueldad y vergüenza de la sociedad actual son retratadas desde un ojo no neutral para acabar posicionándose a favor del menos favorecido.

Transitan por este escenario tres sexagenarios en un roto de sus vidas, cada uno con la carga de su personal modo de estar en el mundo, de entre los infinitos posibles, y la constatación de que éste no es siempre el lugar justo y consecuente que esperamos, sino muchas veces, lo contrario.

No voy a extenderme demasiado en hablar de estos 3 personajes centrales, elaborados con una exquisita ternura y un alto nivel de psicología, porque esta novela coral encierra también un precioso homenaje a los ‘secundarios’, con un papel tan central como los anteriores.

Así, conocemos a Adela, la difunta esposa de Arturo que retrata a tantas de su género que, en circunstancias similares se hallan atrapadas en una sociedad que las limita y aun así, vive sin renunciar a sus valores y en permanente evolución y crecimiento.

Conocemos también a Cirilo y, en esta resurrección de Roque en la 1ª novela, se nos presenta un trovador superviviente, contra todo pronóstico y en continua resistencia al sistema.

Y conocemos al grupo de teatro, que en un muy cinematográfico homenaje a la ‘bohemia’, sobreviven también de forma anacrónica y resistente, ofreciendo humor y alternativas.

Son estos los contra-protagonistas, los antihéroes, quienes con sutiles trazos, dibujan lo invisible, lo que suele pasar por alto, lo desdibujado. Porque el autor se para en los detalles y fija una mirada intencionada para rescatar y consagrar a los olvidados en la cada vez mayor margen donde se relega a aquellos que cruzan apenas una delgada línea, el cortante filo de la navaja.

El evidente homenaje a la figura de Don Quijote, además del referente literario, delata la apuesta por una actitud ‘quijotesca’ y un idealismo quizá poco habitual, como prácticamente en desuso se hallan los curiosos vocablos con los que hace hablar a algunos personajes, cuya jovialidad hace los pasajes prácticamente cómicos. Hasta el título muestra su interés en el empleo del lenguaje con una inusual riqueza, con un registro poco convencional pero cargado de encanto, el de las palabras olvidadas que el autor se encarga, como a los olvidados, de rescatar.

El brindis o la invitación a la lectura no acaban aquí sino que se mantienen a lo largo de muchos otros detalles e historias, como la del profesor de literatura, Antonio y su peculiar modelo pedagógico y las referencias veladas a otras novelas, además de la evidente del Quijote, durante otros pasajes. No me resisto a leer apenas unas frases que, creo, contienen la muestra de tanto amor y satisfacción ofrecida según el autor y sus personajes, por el mundo de los libros:

(pág. 36): “Registró la mesilla de noche de Adela, (…) sobre una lectura.”

Así que, me queda poco más que agradecer al autor su oficio, que ejerce desde la humildad de que no le dará de comer, pero que, sin embargo, alimenta otras tantas hambres y ansias tanto o más necesarias que las de mera subsistencia. Franc Murcia, escritor. Gracias por tus novelas y por esa invitación continua que, en mi opinión, completa al citado ‘sueña’ que ya aconsejaste a tu hija y a tod@s tus lectores y no es otra que ‘lee.’

Así lo haremos.

MARTA CLARÓS

MARTA CLARÓS GIMENO

De familia numerosa y criada en el barrio popular del Poble Nou barcelonés, sus inquietudes sociales la llevan a descartar su vocación de periodista y a diplomarse como Graduada Social por la Universidad de Barcelona, profesión que ejercerá antes de obtener plaza como administrativa en una universidad pública catalana. Relegada a la intimidad, la literatura la dota de alas para remachar sus sueños a la utopía posible y constituye la tabla a la que aferrarse en sus derivas.

Ha publicado con Ediciones Carena su primer poemario Las tardes que no estabas y participado en la Antología Poética Generación Subway II.